DSPC-C 108/07 - Parlament de Catalunya

Transcription

DIARI DE SESSIONS
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VII legislatura
Sèrie C - Número 108
Tercer període
Dimecres, 10 de novembre de 2004
Comissió Permanent de Legislatura d’Actuacions
Exteriors, Cooperació i Solidaritat
PRESIDÈNCIA DE LA I. SRA. CARME PORTA I ABAD
Sessió núm. 8
Í
N
D
E
X
Sol·licitud de compareixença
del relator especial de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sobre formes
contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa
perquè informi sobre la tasca que duu a terme (tram. 356-00208/07) (p. 3)
Compareixença
del relator especial de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sobre formes
contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa
perquè informi sobre la tasca que duu a terme (tram. 357-00106/07) (p. 3)
NOTA
Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que
estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament
i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.
ISSN: 0213-7976 (general), 0213-7992 (sèrie C) • DL: B-3.468-1982 • Imprès a Multitext, SL; Barcelona • www.parlament-cat.net
Sèrie C - Núm. 108
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
10 de novembre de 2004
3
SESSIÓ NÚM. 8
La sessió s’obre a un quart de cinc de la tarda. Presideix la Sra. Porta i Abad, acompanyada del vicepresident, Sr. López i Rueda, i del secretari, Sr. Sabaté i
Borràs. Assisteix la Mesa el lletrat Sr. Pau i Vall.
Hi són presents les diputades i els diputats Sra. Cambra i Giné, Sra. Renom i Vallbona i Sra. Ribera i Garijo,
pel G. P. de Convergència i Unió; Sra. del Frago Bares,
Sr. Ferran i Serafini, Sr. Masllorens i Escubós i Sra. Prados i Martínez, pel G. P. Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi; Sra. Dellunde i Clavé, pel G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Sra. Camats i Luis,
pel G. P. d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa.
Assisteixen a aquesta sessió el relator especial de la
Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sobre formes contemporànies de racisme, discriminació
racial, xenofòbia i intolerància connexa, Sr. Doudou Diène; el Sr. Moetsi Duchatellier, del Servei de Procediments Especials de l’Oficina de l’Alt Comissionat per
als Drets Humans; el director de la Unitat d’Antidiscriminació de l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets
Humans, Sr. Pierre Sob, i el director del Centre UNESCO, Sr. Agustí Colomines i Companys, acompanyat de
la responsable de les relacions institucionals, Sra. Marie Amélie Ponce; del coordinador de programes, Sr.
Onno Seroo, i del responsable de premsa, Sr. Lluís Garcia Petit.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Compareixença, si escau, del relator especial de la Comissió de Drets Humans de les Nacions
Unides sobre formes contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa davant la Comissió d’Actuacions Exteriors, Cooperació i
Solidaritat perquè informi sobre la tasca que porta a
terme.
La presidenta
Comença la sessió.
Bona tarda, donem per començada la sessió de la Comissió de Legislatura d’Actuacions Exteriors, Cooperació i Solidaritat d’avui.
Sol·licitud de compareixença del relator especial de la Comissió de Drets
Humans de les Nacions Unides sobre
formes contemporànies de racisme,
discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa perquè informi sobre
la tasca que duu a terme (tram. 35600208/07)
I tal com marca l’ordre del dia hi hauria la compareixença, si escau, del relator especial de la Comissió de
Drets Humans de les Nacions Unides sobre formes
contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa, davant d’aquesta Comissió. I si escau és perquè, de fet, el Centre UNESCO
Catalunya va adreçar a aquest Parlament, de fet a la
Mesa d’aquest Parlament, al molt honorable president
del Parlament de Catalunya, una carta en la qual ens
anunciava que hi hauria amb nosaltres el relator especial, el senyor Diène, i la Mesa ens adreça aquest escrit,
SESSIÓ NÚM. 8
en el qual d’alguna manera ens demana a aquesta Mesa
i per tant a aquesta Comissió que tinguéssim aquesta
sessió. I, de fet, de forma formal, diguem-ne, hauríem
d’aprovar aquesta sol·licitud de compareixença, tot i
que és diferent de les que hem fet fins ara. I si, d’alguna manera, prèviament ja n’havíem parlat amb els portaveus, formalment hauríem de dir, encara que fos per
assentiment, si aprovem aquesta compareixença. Si així
és, ja simplement hi donaríem pas... (Pausa.) Doncs,
molt bé.
Compareixença del relator especial de
la Comissió de Drets Humans de les
Nacions Unides sobre formes contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa
perquè informi sobre la tasca que duu
a terme (tram. 357-00106/07)
Doncs, així primer donarem la benvinguda a les persones compareixents: el senyor Doudou Diène, relator
especial de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sobre formes contemporànies de racisme,
discriminació racial, xenofòbia i intolerància connexa;
també el senyor Moetsi Duchatellier, que és també de
l’Oficina de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per
als Drets Humans; el senyor Pierre Sob, director de la
Unitat d’Antidiscriminació de la mateixa Oficina; el
senyor Agustí Colomines, director del Centre UNESCO, que són els proposants, d’alguna manera..., bé, d’alguna manera no, directament, de la compareixença
d’avui; la senyora Marie Amélie Ponce, de Relacions
Institucionals del Centre UNESCO; el senyor Onno Seroo, coordinador de programes del Centre UNESCO, i
també el senyor Lluís Garcia Petit, responsable de premsa del Centre UNESCO, a qui donem la benvinguda.
Agraïm, evidentment, aquesta oferta que ens han fet al
Parlament i, en tot cas, donaríem la paraula, en primer
lloc, al senyor Agustí Colomines, director del Centre
UNESCO, perquè ens presentés el senyor Doudou Diène, per tal de començar també aquesta compareixença.
El Sr. Agustí Colomines i Companys (director del
Centre UNESCO)
Il·lustre presidenta, il·lustres senyores i senyors diputats,
il·lustre senyor Doudou Diène, en la inauguració d’un
seminari que el Departament d’Informació Pública de
l’ONU va organitzar el 21 de juny del 2004 a Nova York,
el secretari general Kofi Annan va referir-se a l’admirable resolució de la Comissió sobre Drets Humans que
instava el relator especial sobre les formes contemporànies de racisme a examinar-ne la situació a les diverses parts del món. En aquest discurs, el senyor Kofi
Annan mostrava la preocupació de l’ONU pels esclats
racistes que cada vegada són més sovintejats arreu i
esmentava la tasca del relator especial, perquè en
aquest sentit era molt important per avançar en la prevenció de conflictes.
La figura del relator va ser instituïda en la quaranta-nou
sessió de la Comissió sobre Drets Humans de l’ONU,
que va tenir lloc l’any 1993, i aleshores se’n va nome-
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA D’ACTUACIONS EXTERIORS, COOPERACIÓ I SOLIDARITAT
4
nar un per un període de tres anys. A aquest relator se
li va demanar que presentés un informe anual que examinés les mostres contemporànies de racisme, de discriminació racial, i tota forma de discriminació contra
les comunitats negra, àrab, musulmanes, les mostres de
xenofòbia, negrofòbia, antisemitisme i intolerància connexa, així com les mesures governamentals adoptades
per respondre-hi. La Comissió també va cridar tots els
governs, organitzacions intergovernamentals i altres
organitzacions rellevants del sistema de les Nacions
Unides, així com les ONG, a facilitar informació al relator especial.
El senyor Doudou Diène, a qui tinc l’honor d’introduir,
és el relator especial d’aquesta Comissió de l’ONU des
del mes d’agost del 2002. Per tant, vull agrair al Parlament de Catalunya, i en concret a la Comissió Permanent de Legislatura d’Actuacions Exteriors, Cooperació
i Solidaritat, que hagi volgut atendre la compareixença
del senyor Doudou Diène, perquè avui sigui ell mateix
qui els expliqui la seva missió. Abans, però, permetinme que el presenti.
El senyor Doudou Diène és un expert en dret públic,
sondeigs d’opinió i relacions internacionals que des del
1972 està relacionat amb el sistema de Nacions Unides,
primer com a representant adjunt del seu país, el Senegal, a la UNESCO, i després, el 1993, ocupant el càrrec
de director de la Divisió de Projectes i Diàleg Interculturals, i, del 1999 en endavant, de la Divisió de Diàleg
Intercultural i de Pluralisme per una Cultura de Pau.
Quan el senyor Federico Mayor Zaragoza era director
general de la UNESCO va demanar al senyor Diène
que promogués la creació d’un comitè internacional de
diàleg interreligiós, cosa que també va fer amb èxit.
En fi, com vostès poden observar, la llarga trajectòria
del senyor Doudou Diène és la millor garantia perquè la
seva tasca com a relator especial de la Comissió de Drets
Humans arribi a bon port per formular propostes d’acció adreçades als governs i a l’opinió pública mundial.
El seminari d’experts que comença demà a Barcelona
és organitzat conjuntament per l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides sobre Drets Humans
i el Centre UNESCO de Catalunya –que és la institució
catalana que manté relacions oficials amb la UNESCO,
a manca d’una comissió nacional com Déu mana–, el
qual, a més, gaudeix d’un estatut consultiu prop del
Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides.
Amb aquesta convocatòria es vol donar continuïtat, per
tant, a les resolucions adoptades per la Comissió de les
Nacions Unides sobre els Drets Humans i per l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre la qüestió del
racisme, i també de les observacions fetes pel secretari
general de les Nacions Unides i pel mateix senyor Doudou Diène sobre les noves formes de racisme i discriminació que han arrelat en certs responsables polítics,
massa mitjans de comunicació i la gent en general.
El seminari, doncs, reuneix una trentena d’experts que
fins al proper dissabte debatran sobre els brots d’islamofòbia, antisemitisme i cristianofòbia que avui dia es
donen aquí i allà, o sigui, sobre la difamació de les religions i com posar en marxa un pla de lluita global
contra la discriminació.
Per acabar, només vull indicar-los que les conclusions
d’aquest seminari seran la base de l’informe que el senyor Diène presentarà a la seixanta-una sessió de la Comissió sobre Drets Humans de l’ONU, que tindrà lloc
entre els mesos de març i abril del 2005 i que més endavant es presentarà a l’Assemblea General de l’ONU.
És per això que des del Centre UNESCO de Catalunya
ens sentim molt honorats que el nostre país sigui durant
tres dies la seu d’un seminari d’aquesta categoria i rellevància internacionals, amb el qual es vol estimular
el combat contra la intolerància, que és un dels pitjors
mals de la humanitat. Com diu la Constitució de la
UNESCO de l’any 1946, «atès que les guerres neixen
a les ments de les persones, és a les ments de les persones on han d’edificar-se els fonaments de la pau».
Moltíssimes gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyor Colomines. I, en tot cas, donem
ja pas pròpiament al que és la compareixença i, per tant,
passaríem la paraula al senyor Doudou Diène. Evidentment, ja saben vostès que tenen servei de traducció simultània i que en poden fer ús.
Moltes gràcies. Senyor Diène, té vostè la paraula.
El Sr. Doudou Diène (relator especial de la Comissió
de Drets Humans de les Nacions Unides sobre les formes contemporànies de racisme, discriminació racial,
xenofòbia i intolerància connexa)
Madame la présidente, je vous remercie. Mesdames et
Messieurs, il y a un proverbe chez moi, en Afrique, qui
dit que quand tu fais un discours il faut avoir pitié pour
ceux qui écoutent ; c’est un proverbe bantou. Donc ça
m’amène toujours à nous rappeler de ça avant de parler, ça m’oblige à être court pour aller à l’essentiel.
D’abord, je voulais vous remercier de m’inviter à cette
rencontre, parce que l’exercice du mandat de rapporteur spécial est un exercice un peu compliqué. Il y a
demain la réunion qui va commencer, mais moi, j’ai
toujours aimé, quand je visite des pays, élargir le dialogue, et surtout être en mesure d’écouter les autorités
des pays, les intellectuels, les populations et les communautés, pour enrichir un mandat qui est un mandat
extrêmement complexe et difficile.
C’est un mandat complexe parce que racisme, discrimination raciale, xénophobie et intolérance..., c’est
peut-être autour de ces questions-là que certains enjeux
internationaux les plus sensibles tournent autour de ces
questions. Et tous les jours il y a des incidents graves
dans tous les continents, qui vont du génocide au Ruanda, aux violences que vous connaissez dans les Balkans,
et récemment au Pays Bas, la violence de la semaine
dernière, mais aussi ici en Espagne, ce que vous avez
connu. Et donc c’est une question lourde et difficile.
Alors, c’est pour cela que la réunion de Barcelone est
une réunion très importante. Mais, avant de parler de la
réunion de Barcelone, brièvement, ce que je fais, moi,
comme rapporteur spécial.
La Commission des droits de l’homme donc a élu le
rapporteur spécial comme expert indépendant, c’est-àdire que je ne suis ni diplomate ni fonctionnaire de
SESSIÓ NÚM. 8
5
l’ONU. Et pour des rapporteurs thématiques comme
moi, il y a le racisme, il y a le rapporteur sur la torture,
exécution sommaire, les populations autochtones, et
cetera. Et il y a des rapporteurs pour les pays, les situations de crise, comme le Burundi, comme la Yougoslavie, et cetera.
Alors, ce qu’on nous demande de faire, c’est de préparer chaque année un rapport mondial sur notre mandat
à la Commission des droits de l’homme et un autre rapport à l’ONU, à l’Assemblée générale, ce que j’ai fait
la semaine dernière à New York. Et dans ce rapport on
doit faire le tableau de la situation mondiale. C’est très
difficile, presque impossible, mais avec l’aide des systèmes de l’ONU, avec l’aide des sociétés civiles, des
gouvernements aussi, on essaye de donner un tableau
plus ou moins compréhensible de la situation. Et chaque rapport doit être accompagné de recommandations ; c’est-à-dire, il ne s’agit pas seulement d’analyser
ou de décrire, mais il faut aussi proposer des actions à
la Commission des droits de l’homme et à l’Assemblée
générale.
Alors, il faut savoir – et c’est là qu’on arrive à la réunion de Barcelone – que la Commission peut décider
aussi de confier aux rapporteurs des rapports plus spécifiques. Et il n’y a deux qu’on m’a demandé depuis
deux ans. Un sur..., l’intitulé c’est : « La situation des
populations arabes et musulmanes dans le monde après
le 11 septembre », c’est le titre de la résolution qui a été
adopté, et qu’on a qualifié d’islamophobie ; donc depuis deux ans je soumets à la Commission des rapports
sur cette question. On m’a demandé aussi de faire un
rapport sur les plate-formes politiques xénophobes ou
racistes dans le monde, ce que je fais aussi depuis deux
ans et que je viens de faire à New York la semaine dernière.
mais aussi c’est là que le rapporteur, son fonction est
très intéressante, qui a la capacité et l’autorité de visiter des pays. C’est-à-dire le rapporteur spécial, le mandat qui le soutient demande aux rapporteurs spéciaux
de visiter des pays pour donner à son mandat une lecture concrète dans des situations réelles, et invite les
pays à accepter les visites du rapporteur spécial.
Donc ça c’est très intéressant. Cela veut dire que j’ai la
possibilité d’aller visiter n’importe quel pays, c’est le
rapporteur qui choisit – évidemment, les gouvernements ne répondent pas toujours très vite, oui, ils jouent
un peu, on dialogue, mais ça fait parti aussi du dialogue, du processus du dialogue –, et depuis mon élection
comme rapporteur donc j’ai visité le Canada, la Guyana, Trinité-et-Tobago, Colombie, Guatemala, Honduras, Nicaragua et Côte d’Ivoire, et je me prépare à
partir en Russie, en Inde et au Japon.
Donc cette formule de visites des pays est une formule
extrêmement intéressante qui permet aux rapporteurs
d’aller voir la réalité des pays et de parler aux gouvernements, mais d’écouter aussi la société civile et de visiter les communautés, de les entendre directement.
Alors là où la réunion de Barcelone s’inscrit c’est que
dans mon mandat, qui est racisme, discrimination et
xénophobie, la Commission et l’Assemblée générale
ont lentement glissé la question qui touche aux religions. Il y a un rapporteur spécial sur la tolérance
religieuse, mais c’est au rapporteur sur la discrimination qu’on a confié l’étude de l’islamophobie, et cetera.
Alors, c’est dans ce contexte-là donc que j’ai voulu organiser avec nos amis du Centre catalan la réunion de
Barcelone.
Il y a ensuite ce qu’on appelle « les organes des traités »,
c’est-à-dire que les grandes conventions internationales qui ont été adoptées, comme la Convention internationale contre le racisme et la discrimination..., a mis au
point un comité pour gérer cette Convention, et ce Comité reçoit des rapports des pays, et donc fait un débat
et formule des recommandations.
Alors, quels sont les enjeux de la réunion de Barcelone? L’enjeu principal, c’est que la Commission me
demande de faire une étude..., il y a une résolution particulière sur l’islamophobie. Et moi, j’ai dit à la Commission que la Conférence de Durban sur le racisme,
qui a eu lieu en septembre 2001, qui a eu beaucoup de
controverse – je pense que la presse espagnole s’en est
fait l’écho –, la Conférence de Durban, après un débat
extrêmement difficile, très politique, très controversé,
mit sur le même paragraphe l’islamophobie et l’antisémitisme, en exprimant son inquiétude sur la montée des
deux, et en demandant donc des réponses internationales. Et j’ai dit à la Commission que la Commission devait être conforme à sa propre politique, parce qu’on ne
peut pas me demander de faire un rapport sur l’islamophobie seulement, alors que l’antisémitisme doit prendre un enjeux absolument important, et qui crée une
espèce de débat ouvert, parce que les communautés
concernées estiment que la communauté internationale
ne s’attaque pas à cette question de la même manière
que l’islamophobie. Alors, donc j’ai proposé à la Commission de traiter aussi – j’ai la liberté de le faire, mais
je voulais un mandat beaucoup plus explicite – et amener la Commission à faire aussi chaque année un débat
sur l’antisémitisme.
Alors, le troisième mécanisme c’est nous, les rapporteurs spéciaux. La Commission s’est rendue compte
qu’il n’y avait pas des mécanismes, un, qui soient assez
indépendants et des gouvernements et de la société civile aussi, pour pouvoir toucher des thèmes très précis,
En même temps, l’Assemblée générale avait adopté
une résolution qui demandait d’inclure la christianophobie dans les grandes questions de discrimination qui
touchent aux religions, légitimement, parce qu’il y a
des continents, des pays où les populations chrétiennes
Alors, l’exercice du rapporteur spécial est très intéressant, parce que, par l’indépendance du rapporteur spécial et la liberté d’expression du rapporteur spécial, le
rapporteur spécial constitue un nouveau mécanisme
dans la promotion des droits de l’homme, qui a une
place très particulière.
Vous savez qu’il y a globalement trois grands mécanismes maintenant pour les droits de l’homme. Il y a la
Commission des droits de l’homme, qui est composée
des gouvernements, qui est composée d’une cinquantaine de pays, et qui se réunit chaque année une fois et
qui débat donc des droits de l’homme en général. C’est
un organe très politique, et l’Espagne, je pense, est membre de cette Commission.
SESSIÓ NÚM. 8
6
sont victimes de discrimination. Dans mon continent,
en Afrique, au Nigeria, chaque jour il y a des églises
qu’on brûle, il y a des gens qu’on tue; il y en a en Inde,
il y en a au Pakistan, il y en a ailleurs. Et donc il fallait
inclure aussi ce groupe de population.
Je dois dire que les bouddhistes et les hindouistes et
d’autres traditions spirituelles majeures estiment aussi
qu’ils doivent êtres inclus. Mais à l’état actuel des choses, le mandat qu’on m’a demandé de traiter, c’est donc
sur ces trois questions.
Alors, après les résolutions de la Commission, le secrétaire général des Nations Unies a lui-même pris position. Dans un discours sur l’antisémitisme il m’a
demandé, avec l’autre autre rapporteur, de traiter la
question.
Alors, quels sont pour moi les objectifs de la réunion de
Barcelone ? Il y en a essentiellement trois.
Le premier, c’est de clarifier ou d’aider à une meilleure
compréhension de la signification profonde de ces trois
questions : que signifie l’antisémitisme ?, que signifie
l’islamophobie ?, et que signifie la christianophobie ?
Je crois que cette première question, elle est centrale,
parce que l’ambiguïté de la lecture de ces concepts crée
une situation qui est politiquement dangereuse, dans
la mesure où, quand il y a des réunions internationales
sur l’antisémitisme ou l’islamophobie, les pays ne parlent pas de la même chose toujours, les communautés
ne s’entendent pas sur la signification des concepts, et ne
s’entendent pas aussi sur la réalité de l’antisémitisme,
de la christianophobie ou de l’islamophobie. Donc le
premier objectif, c’est non pas de donner une définition
– les définitions sont toujours très difficiles à donner –,
mais d’éclairer ce concept : de quoi parle-t-on ?
Si on prends l’exemple de l’antisémitisme, c’est un concept qui est généralement utilisé, mais un concept qui
est débattu tant à l’intérieur des communautés concernant les juifs qu’à l’extérieur, au milieu des intellectuels
aussi. Les populations arabes estiment qu’elles sont
sémites, elles le sont aussi sur le plan scientifique, et
que donc l’antisémitisme les concerne. Et il y a, depuis
maintenant plusieurs années, un nouveau concept qui
émerge, qui s’appelle la judéophobie, et des intellectuels depuis des années disent : « Il ne faut plus utiliser
le concept d’antisémitisme, il est ambigu, il n’est pas
clair, mais il faut utiliser le concept de judéophobie. »
Et donc l’islamophobie aussi est exactement de même
nature, parce que dans le débat sur l’islamophobie quelques fois c’est l’islam, en tant que religion, qui est le
fond de la question, quelques fois c’est le monde arabe
et sa culture, son histoire et sa réalité qui est la question.
Et là il y a un mélange extrêmement important. Par
exemple, il est clair que l’ambiguïté entre arabisme et
islamisme est à la source de beaucoup d’incompréhension dans le traitement de questions importantes, comme celle de l’islamophobie. L’islam ne se réduit pas au
monde arabe ; il y a un islam africain, et l’islam le plus
grand est asiatique. Mais dans la lecture médiatique et
de certains hommes politiques, à cause du conflit du
Proche-Orient, il y a un amalgame très vite qui est fait
et qui crée beaucoup de problèmes extrêmement dangereux et graves.
Et sur l’antisémitisme aussi, pour revenir là-dessus, il
y a également un débat qui est un débat de fond. Vous
savez qu’il y a des groupes qui estiment que l’antisémitisme doit être distingué de l’antisionisme, et qui estiment que l’antisionisme est une idéologie..., le sionisme étant une idéologie politique, l’opposition au
sionisme est une attitude politique. Et d’autres estiment
maintenant, depuis quelque temps, que l’opposition au
sionisme est une forme d’antisémitisme. Et, d’autre
part, une autre question qui est soulevée : quelle est la
différence entre l’antisémitisme et la critique de la politique d’un pays comme Israël et d’un gouvernement
comme celui de Sharon, et cetera ? Il y a des groupes
qui estiment que toute critique de l’État d’Israël peut
relever de l’antisémitisme, et d’autres qui estiment que
c’est une attitude politique.
Donc j’ai donné ces exemples pour montrer qu’il est
très important, peut-être, de ramener la communauté
internationale à une meilleure compréhension, éclairer
les concepts. Donc ça c’est le premier objectif de la réunion de Barcelone.
Alors, pour cet éclairage des concepts, sans prétendre
les cerner d’une manière finale, mais essayer d’avancer
dans la profondeur intellectuelle et historique et théologique, la position qu’on a adopté, celle que j’ai proposé à nos amis qui ont accepté..., on a demandé à deux
chercheurs respectés pour chacune des questions de
nous préparer une étude de fond sur leur vision de l’antisémitisme, de la christianophobie ou de l’islamophobie. Mais on l’a fait de telle manière que les auteurs
nous soumettent..., les auteurs soient identifiés avec des
points de vu qui ne sont pas nécessairement les mêmes.
Par exemple, sur l’antisémitisme, il y a deux auteurs
– je vous donne simplement cet exemple – : Esther
Benbassa, qui est une intellectuelle juive Française, qui
est très connue, qui a écrit beaucoup, des travaux très
lourds, très solides, et qui a une position sur l’antisémitisme qui distingue l’antisémitisme de l’antisionisme et
de la critique de l’État d’Israël, et qui exprime même
une position sur le conflit du Proche-Orient israélopalestinien ; donc elle va faire une étude qui reflète cette vision. Et de l’autre, on a demandé à un centre intellectuel de Tel-Aviv, qui publie chaque année un
rapport officiel sur l’antisémitisme dans le monde, de
faire une étude sur la vision plus orthodoxe de l’antisémitisme. Donc là nous allons avoir deux visions : une
d’une intellectuelle juive de la diaspora, et une d’un intellectuel juif qui vient de l’État d’Israël.
Et donc là c’est important pour moi, j’ai voulu faire
cela parce qu’il est très important dans mon mandat de
casser la vision que les communautés, les groupes ou
les religions sont des blocs monolithiques. Et là, par
exemple, sur l’antisémitisme, de montrer que la communauté juive, comme toutes les autres communautés,
est marquée par la diversité, et ça c’est très important.
Et donc ces études vont être présentées sur chaque
thème, et on a la même chose pour l’islamophobie, et
deux aussi sur la christianophobie.
Et enfin, le deuxième objectif de la réunion de Barcelone, c’est la lecture des expressions et des actes et des
manifestations d’antisémitisme, d’islamophobie ou de
christianophobie. Qu’est que c’est qu’un acte antisé-
SESSIÓ NÚM. 8
7
mite ? Quelle est la définition qu’on peut donner de
l’acte? Entre l’attaque d’une synagogue, un texte écrit,
une parole qui est lancée dans le métro ou une autre
attitude, dans la situation actuelle, tant sur l’antisémitisme que sur l’islamophobie, tout est caractérisé sans
qu’il y ait des degrés divers. Donc le deuxième objectif de la réunion de Barcelone, c’est d’éclairer ces manifestations : quelles sont les manifestations et les expressions?
Alors, sur ce plan, moi, je développe depuis que j’ai été
élu comme rapporteur – sur l’islamophobie, je l’ai fait – pour trois niveaux de lecture des manifestations.
Les trois niveaux de lecture des manifestations qu’on
va essayer de clarifier à Barcelone..., le premier niveau,
c’est le niveau populaire, personnel, individuel, émotionnel, des gens qui insultent un juif ou un musulman,
un arabe, ou qui, pris par l’émotion comme là, aux
Pays-Bas, après l’assassinat du metteur en scène, attaque un musulman dans la rue, ou comme à El Ejido,
chez vous, quand un marocain a été critiqué pour avoir
attaqué une espagnole, qu’on a attaqué une communauté, les réactions individuelles, instinctives, passionnelles, émotionnelles, ça c’est un niveau qu’il faut lire
et le documenter de manière précise.
Le deuxième niveau maintenant, qui est beaucoup plus
profond, c’est ce que j’appelle le niveau intellectuel, le
niveau des justifications ou des légitimations intellectuelles. C’est tout ce qu’on a pu écrire ou qu’on écrit,
tant dans la presse, dans les éditoriaux, dans la recherche universitaire, dans la littérature, pour donner un
sens, une légitimation ou une justification à telle ou
telle manifestation de discrimination ou de racisme. Et
ont sait que depuis quelques années, si je prends l’islamophobie – je l’ai dénoncé dans mes deux rapports
précédents –, il y a des intellectuels, comme Oriana Fallaci, l’Italienne, qui a écrit des textes extrêmement violents, où elle dénonce les musulmans comme des porcs,
un mohamed comme un cochon, donc elle a fait des livres qui ont eu un des plus grands succès de la publication italienne ; et on a d’autres qui ont écrit aussi des
ouvrages, qui sur la question de l’antisémitisme donnent une sorte de légitimation intellectuelle. Et le dernier exemple de légitimation intellectuelle, c’est Samuel Huntington, que vous connaissez bien, qui est un
intellectuel américain qui a fait un livre, plus il est
connu pour avoir fait le livre sur le clash des civilisations – il a écrit ça il y a quatre ans –, où il prédit l’inéluctabilité de la guerre entre l’Occident et l’Islam ; c’est
ce que Samuel Huntington..., sa thèse principale.
Et de Samuel Huntington – ça va vous intéresser, vous,
ici en Espagne ou Catalogne – il vient de sortir un nouvel ouvrage qui s’appelle Who Are We?, « qui sommes
nous ? » L’ouvrage, qui vient de sortir depuis trois mois,
je vous conseille de le lire, parce que c’est une illustration pour moi de ce que je veux démontrer, c’est que la
manifestation discrimination atteint un niveau de profondeur, est plus solide et plus grand, quand elle est
légitimée et portée par une réflexion intellectuelle. Et
dans ce livre qui vient de sortir – je vous le donne comme exemple pour être concret – Huntington dit que la
présence des latinos aux États-Unis est une menace
contre l’identité américaine ; c’est la thèse de Huntington. C’est un gros livre comme ça, donc d’un intellecSESSIÓ NÚM. 8
tuel d’une grande université américaine, Harvard, qui
est connu et dont les écrits font un impacte et circulent.
Donc ce niveau-là est absolument important, et dans
tous mes rapports j’attire l’attention de la Commission
des droits de l’homme comme de l’Assemblée, et des
pays aussi, sur l’importance de traiter le front intellectuel de la discrimination. Parce que toutes les discriminations, qu’elles soient raciales, ethniques, religieuses,
sont des constructions intellectuelles d’abord. Elles sont
d’abord construites et ensuite appliquées. La construction intellectuelle peut durer dans la longue durée,
comme par exemple, je prends la construction intellectuelle, la discrimination à l’égard des amérindiens ou
des noirs africains ; il est certain que l’esclavage et la
traite négrière a été le moment où pour justifier le génocide dont les indiens ont été victimes dans l’Amérique du Sud, ou l’esclavage, il y a eu une production intellectuelle massive que vous ne connaissez peut-être
pas, mais énorme, dans laquelle l’Europe des lumières
a joué, comme Voltaire – Voltaire a écrit des choses
horribles sur l’homme noir, que vous ne pouvez pas imaginer –, on écrit des textes pour légitimer la vente des
êtres humains comme marchandise, ils étaient définis
dans le Code noir comme marchandise, les esclaves.
Et donc le front intellectuel, c’est-à-dire les constructions intellectuelles et « scientifiques », entre guillemets,
sont un des terrains les plus sensibles et qui ont été négligés sur le plan international. Donc quand je parle de
ce niveau intellectuel pour la lecture des manifestations, on va essayer de savoir comment ce niveau intellectuel de légitimation ou de justification se présente.
Et, enfin, le dernier niveau, c’est le niveau d’ambiguïté
politique. L’ambiguïté politique c’est l’attitude des
pouvoirs et des états, comme des régions o comme chez
vous, ici. Parce que dans tous mes rapports j’ai fait une
lecture duale, ambiguë, de l’attitude politique à l’égard
de la discrimination, notamment religieuse. Un, c’est
une première condamnation de principe : tous les gouvernements condamnent dans les déclarations publiques la discrimination contre les juifs, contre les musulmans ou les arabes, contre les chrétiens, selon les pays ;
il y a une déclaration de principe. Mais après cette déclaration de principe, une analyse des actes des gouvernements montre, surtout depuis le 11 septembre,
que sous prétexte de combattre le terrorisme ou l’immigration illégale, ou de donner l’avantage à la préférence
nationale, les gouvernements prennent des mesures
administratives, politiques, législatives, judiciaires, qui
littéralement discriminent des communautés, des groupes.
Donc concrètement, derrière le discours de principe, de
condamnation, il y a des actes des gouvernements. Donc
nous allons essayer d’aller à ce niveau-là, de l’ambiguïté politique, parce que ce niveau est essentiel, ce
sont les gouvernements qui gèrent les pays, et c’est eux
qui déterminent les programmes, les activités, et ils ont
donc un rôle absolument central.
Donc ces trois niveaux, le niveau individuel, le niveau
intellectuel – et dans l’intellectuel je mets les médias et
l’information – et le niveau politique, ces trois niveauxlà il faut arriver, à mon avis, à les clarifier pour bien
comprendre les manifestations, parce que c’est quand
8
ces trois niveaux-là sont liés qu’on a alors là la machine
infernale, la dynamique très puissante de la discrimination, du racisme et de la xénophobie, parce que l’acte
émotionnel de l’individu de la rue est légitimé par l’intellectuel et traduit un acte politique par le pouvoir
politique.
Donc ça c’est le deuxième objectif de la réunion de
Barcelone : nous allons essayer de lire que signifient les
manifestations, les expressions de xénophobie, d’antisemitisme, islamophobie et christianophobie.
Et enfin – je termine là-dessus –, le troisième objectif
de la réunion de Barcelone, que j’ai voulu, moi, proposer à nos amis, qui l’ont accepté, c’est qu’il faut casser
le ghetto intellectuel sur ces questions, dans la mesure
où les intellectuels qui ont travaillé sur l’antisémitisme
ne sont pas les mêmes que ceux qui ont travaillé sur
l’islamophobie, ne sont pas les mêmes qui ont travaillé
sur la christianophobie ou sur d’autres formes de discrimination, et chacun travaille dans son coin. Alors, le
danger de cela, qui est aussi présent dans les questions
que je viens de mentionner, c’est la tentative de ghettoïser chaque forme de discrimination, et même on le
voit maintenant ici en Europa, et même chez moi, de
hiérarchiser les différentes formes de discrimination en
disant que telle forme de discrimination est beaucoup
plus importante que d’autres, parce que sur telle forme
de discrimination il y a une production beaucoup plus
importante, intellectuelle, une sensibilité politique.
Donc, c’est par l’isolement et l’enfermement de la réflexion dans les chercheurs et l’absence de dialogue entre les différents spécialistes sur ces questions, qu’eux
aussi ont des problèmes d’incompréhension entre les
différentes formes de discrimination.
Donc l’un des objectifs, le troisième, de la réunion de
Barcelone, c’est d’amener les spécialistes de ces différents questions à dialoguer. C’est-à-dire que, quand
nous allons à Barcelone à partir de demain discuter
de l’antisémitisme, tous les participants islamologues,
comme christianologues, comme autres, vont participer
aux débats. Ce ne sera pas un débat seulement pour les
intellectuels juifs, ou quand on discutera d’islamophobie c’est pour les intellectuels arabes ou musulmans ou
chrétiens. Donc, créer ce dialogue entre les différents
spécialistes.
Et donc l’extrême sensibilité de la question de la discrimination et l’extrême exacerbation de la mentalité et de
la culture discriminatoire, ça c’est une question sur laquelle moi, je voudrais attirer l’attention de tout le
monde, de tous les états et de tous ceux qui lisent mes
rapports, et je profite l’occasion de le faire aussi avec
vous. Pour moi, cette question, elle est lourde.
Le deuxième point que je voulais mentionner, qui va
motiver aussi être derrière mes rapports et la réunion de
Barcelone, c’est que nous assistons à une situation où
les discours et les pratiques racistes ou discriminatoires,
quand elles sont assumées par des partis politiques qui
sont d’extrême droite, xénophobes ou racistes, comme
plate-forme politique, ça existe dans tous les continents..., ce que je dénonce et ce que j’aimerais lire après
la réunion de Barcelone et mettre dans mes rapports,
c’est comment ces discours xénophobes ou racistes lentement pénètrent les partis démocratiques traditionnels.
C’est-à-dire la capacité des discours xénophobes ou
racistes a littéralement imprégné les programmes politiques des partis démocratiques dans des contextes
électoralistes, pour des raisons de luttes contre l’immigration, terrorisme, mais comment lentement des
idées, des pratiques qui étaient condamnées dans certains contextes, dans des nouveaux contextes lentement
assument une légitimité politique. Donc il y a une banalisation politique des discours xénophobes, et on le
voit quand il s’agit de l’immigration, comment le discours antiimmigrés dans sa puissance, dans sa force exprimée par des partis d’extrême droite il y a quelques
années, lentement, quand vous analysez les partis démocratiques, les programmes, lentement ces idées infiltrent les leurs. Alors, ça c’est ma deuxième inquiétude.
Je conclue maintenant, madame la présidente, sur deux
inquiétudes qui sont en filigrane de mon mandat et qui
vont guider la rédaction de mon rapport.
Et enfin – je conclu, madame la présidente –, ma dernière inquiétude, c’est qu’il y a après la Conférence de
Durban, qui est la troisième Conférence internationale
contre le racisme et la discrimination, il y a après le 11
septembre une nouvelle agenda internationale, qui est
le combat contre le terrorisme. Le combat contre le terrorisme est un combat légitime, parce que le terrorisme
est quelque chose de grave, mais il est très important
que ce concept soit démocratiquement conçu, accepté
et débattu. Parce que nous savons que beaucoup de
pays, dans beaucoup de régions, le combat contre le
terrorisme est utilisé pour combattre l’expression des
critiques démocratiques ou pour opprimer des minorités ou des groupes ou empêcher le débat démocratique.
La première inquiétude, c’est que la question de la discrimination devient une des questions les plus importantes actuellement sur le plan mondial. La montée des
formes de discrimination, elle est très puissante partout,
et il suffit d’un acte isolé d’un individu, d’une déclaration d’un homme politique ou d’un article dans la presse pour, littéralement, allumer le feu. Et ça peut aller
jusqu’au génocide, et ça peut aller à des violences extraordinaires comme nous voyons. C’est-à-dire qu’au
début du XXIème siècle, nous sommes encore en train
d’assister à ce qui c’est passé dans les Balkans, ce qui
c’est passé dans les Grands Lacs au Ruanda et ce qui se
passe dans d’autres parties du monde ; aujourd’hui, en
Côte d’Ivoire, dans mon continent, on tue, on attaque
des communautés entières.
Et donc il est capital que le combat contre le terrorisme
ne soit pas utilisé pour légitimer des nouvelles formes
de discrimination de communautés, de groupes, et cetera. Et il est certain que depuis l’11 septembre il y a un
glissement qui est en train de se faire dans la lecture de
la situation mondiale, où par exemple l’Islam est lentement connoté avec le terrorisme et la violence. Et
dans les constructions mentales qui sont faites au niveau des intellectuels, au niveau des imaginaires populaires des individus, au niveau des actes politiques, il y
a toute une masse critique qui est crée actuellement sur
laquelle il est absolument important d’être vigilant,
parce que cette masse critique crée une sorte de poudre,
de baril de poudre ; il suffit d’une petite étincelle pour
qu’elle explose.
SESSIÓ NÚM. 8
9
Donc nous sommes dans un contexte international où
il y a un recul de la lutte pour les droits de l’homme et
une nouvelle légitimation des formes de discrimination
sous couvert de combattre le terrorisme. Et donc j’estime que l’efficacité du combat contre le terrorisme
inclue également le combat contre les discriminations,
parce qu’il faut aller aussi au cœur des causes profondes du terrorisme. Une arme fondamentale de combattre le terrorisme, c’est de combattre aussi toutes les
formes de discrimination et de combattre aussi pour
les droits de l’homme. Malheureusement, ce n’est pas
cela la pratique dominante des gouvernements. Donc
voilà l’essentiel de ce que nous voulons essayer de
comprendre à Barcelone.
Je voudrais dire aussi, madame la présidente, qu’à l’issue de la réunion de Barcelone il y aura un rapport général sur ces trois niveaux : compréhension du concept,
des manifestations et recommandations – qu’est qu’on
peut faire?, et cetera. Et je vais utiliser cela pour rédiger mes trois rapports sur ces trois questions à la Commission des droits de l’homme. Mais également ici, à
Barcelone, nous allons approfondir un point que j’ai
mentionné un peu rapidement tout à l’heure – et je termine là-dessus –, c’est quelle est la dialectique entre la
spécificité d’une forme de discrimination comme l’antisémitisme ou l’islamophobie et l’universalité du combat contre la discrimination en général ? Comment faire
en sorte qu’il faut reconnaître à chaque forme de discrimination son identité ontologique, sa spécificité historique ou géographique, mais également ne pas l’isoler
des autres formes de discrimination, et utiliser une forme spécifique pour la combattre, mais combattre aussi
universellement toutes les autres formes de discrimination : ça aussi, c’est un enjeu extrêmement important,
parce que les communautés des victimes tendent à s’enfermer dans leurs ghettos de victimes.
Voilà quelques-uns des enjeux de Barcelone, et la Commission des droits de l’homme et l’Assemblée générale
maintenant vont examiner tout ça, et mon espoir, c’est
que Barcelone va ouvrir, peut-être très lentement en
profondeur, dans la controverse..., c’est sur qu’il y aura
de la controverse autour de la réunion de Barcelone à
partir de demain dans les places et au niveau des politiques, mais lentement et très calmement et rigoureusement ouvrir les débats, ouvrir les portes, essayer
d’éclairer, de contribuer à toutes ces questions extrêmement lourdes.
Donc je vous remercie de m’avoir invité, et je suis désolé d’avoir été un peu long, mais vous m’avez fait...
Merci.
(Traducció.)
Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyores i senyors,
a casa meva, a l’Àfrica, hi ha un proverbi que diu que
quan fas un discurs cal compadir-se dels que t’estan
escoltant; és un proverbi bantu. Sempre el recordo
abans de parlar, perquè m’obliga a no allargar-me
massa i anar al que és important.
En primer lloc, voldria agrair que m’hagin convidat a
aquesta trobada, perquè l’exercici del mandat del relator especial és un exercici una mica complicat. Demà
començarà el seminari, però a mi sempre m’ha agraSESSIÓ NÚM. 8
dat, quan visito els països, ampliar el diàleg i, sobretot,
poder escoltar les autoritats del país, els intel·lectuals,
la gent i les comunitats, per enriquir un mandat, mandat que és extremament complex i difícil.
És un mandat complex perquè el racisme, la discriminació racial, la xenofòbia i la intolerància..., segurament alguns dels reptes internacionals més delicats que
tenim giren al voltant d’aquestes qüestions. I cada dia
hi ha incidents greus a tots els continents, que van des
del genocidi a Rwanda als actes de violència que vostès ja coneixen als Balcans, i recentment a Holanda,
amb la violència de la setmana passada; però també
aquí a Espanya, com vostès saben. Per tant, es tracta
d’una qüestió greu i difícil.
Aleshores, per això el seminari de Barcelona és un seminari molt important. Però, abans de parlar del seminari de Barcelona, voldria explicar-los breument què
és el que faig com a relator especial.
La Comissió dels Drets Humans, doncs, va escollir el
relator especial com a expert independent, és a dir que
no sóc ni diplomàtic ni funcionari de l’ONU. I, pel que
fa a relators temàtics com jo mateix, hi ha el del racisme, hi ha el relator sobre la tortura, l’execució sumària, les poblacions autòctones, etcètera. I hi ha relators
per als països que estan en situació de crisi, com Burundi, com Iugoslàvia, etcètera.
Aleshores, el que ens demanen que fem és preparar
cada any un informe mundial sobre el nostre mandat a
la Comissió dels Drets Humans i un altre informe per
a l’Assemblea General de l’ONU, que és el que vaig fer
la setmana passada a Nova York. I en aquest informe
hem de fer un quadre de la situació mundial. És difícil,
gairebé impossible, però amb l’ajuda dels sistemes de
l’ONU, amb l’ajuda de les societats civils i també dels
governs, intentem fer un quadre més o menys entenedor
de la situació. I cada informe ha d’anar acompanyat de
recomanacions; és a dir, no es tracta únicament de fer
una anàlisi o una descripció, sinó que també cal proposar accions a la Comissió dels Drets Humans i a
l’Assemblea General.
Aleshores, cal saber –i ara començo a parlar del seminari de Barcelona– que la Comissió pot decidir també
de confiar als relators informes més específics. I n’hi
ha dos que em van demanar fa dos anys. L’un..., el títol és: «La situació de les poblacions àrabs i musulmanes en el món després de l’11 de setembre», és el títol
de la resolució que es va adoptar i que es va qualificar
d’islamofòbia; des de fa dos anys, doncs, presento a la
Comissió informes sobre aquesta qüestió. També em
van demanar de fer un informe sobre les plataformes
polítiques xenòfobes o racistes en el món, i és el que
també estic fent des de fa dos anys i que vaig fer a Nova
York la setmana passada.
Aleshores, la tasca del relator especial és molt interessant, perquè, gràcies a la seva independència i llibertat d’expressió, el relator especial esdevé un nou mecanisme en la promoció dels drets humans, i n’ocupa un
lloc molt especial.
Vostès ja saben que ara hi ha, globalment, tres grans
mecanismes per als drets humans. Hi ha la Comissió
dels Drets Humans, que és formada per governs, que és
10
formada per una cinquantena de països, i que es reuneix una vegada l’any i que debat sobre els drets humans en general. És un òrgan molt polític, i Espanya
crec que és membre d’aquesta Comissió.
Després hi ha el que en diem «els òrgans dels tractats»,
és a dir que les grans convencions internacionals que
s’han adoptat, com la Convenció internacional contra
el racisme i la discriminació..., ha creat un comitè per
gestionar aquesta Convenció, i aquest Comitè rep els
informes dels països i, per tant, els debat i formula recomanacions.
Aleshores, el tercer mecanisme som nosaltres, els relators especials. La Comissió es va adonar que no hi havia mecanismes, primer, que fossin prou independents
dels governs, i també de la societat civil, per poder ocupar-se de temes molt precisos, però també que la funció del relator és molt interessant, perquè té la capacitat i l’autoritat per visitar països. És a dir, al relator
especial, el mandat que li han donat comporta que visiti els països perquè el seu mandat tingui una lectura
concreta de situacions reals, i convida els països que
acceptin les visites del relator especial.
Això, doncs, és molt interessant. Això vol dir que tinc la
possibilitat de visitar qualsevol país, perquè és el relator qui l’escull –evidentment, els governs no contesten
sempre gaire de pressa, sí, juguen una mica, hi ha un
diàleg, però això forma part també del diàleg, del procés de diàleg–, i des de la meva elecció com a relator,
doncs, he visitat el Canadà, la Guyana, Trinitat i Tobago, Colòmbia, Guatemala, Hondures, Nicaragua i la
Costa d’Ivori, i ara m’estic preparant per anar a Rússia, a l’Índia i al Japó.
Aquesta fórmula de visites als països és una fórmula
interessantíssima que permet als relators anar a veure
la realitat dels països i parlar amb els governs, però
també escoltar la societat civil i visitar les comunitats,
escoltar-les directament.
Aleshores, el seminari de Barcelona s’inscriu en el context que en el meu mandat, que és sobre racisme, discriminació i xenofòbia, la Comissió i l’Assemblea General han anat introduint a poc a poc la qüestió
referent a les religions. Hi ha un relator especial sobre
la tolerància religiosa, però és a aquest relator sobre
la discriminació que s’ha confiat l’estudi de la islamofòbia, etcètera. Aleshores, és en aquest context, doncs,
que he volgut organitzar amb els nostres amics del
Centre català el seminari de Barcelona.
Aleshores, quins són els reptes del seminari de Barcelona? El repte principal és que la Comissió em demana que faci un estudi..., hi ha una resolució específica
sobre la islamofòbia. I jo vaig dir a la Comissió que la
Conferència de Durban sobre el racisme, que va tenir
lloc el setembre del 2001, que va ser molt controvertida –crec que la premsa espanyola se’n va fer ressò–, la
Conferència de Durban, després d’un debat difícilíssim, molt polític, molt controvertit, va posar en el mateix
paràgraf la islamofòbia i l’antisemitisme, expressava la
inquietud per l’augment de tots dos i hi demanava una
resposta internacional. Vaig dir a la Comissió que la
Comissió havia d’estar d’acord amb la seva pròpia
política, perquè no em poden demanar que faci un in-
forme únicament sobre la islamofòbia, l’antisemitisme
ha d’ocupar un lloc important i s’ha de crear una mena
de debat obert, perquè les comunitats involucrades creuen que la comunitat internacional no aborda aquesta qüestió de la mateixa manera que la islamofòbia.
Vaig proposar, doncs, a la Comissió de fer també –tinc
llibertat per fer-ho, però jo volia un mandat molt més
explícit– i que la Comissió també fes cada any un debat sobre l’antisemitisme.
Al mateix temps, l’Assemblea General havia adoptat
una resolució que demanava la inclusió de la cristianofòbia dins les grans qüestions de discriminació que
fan referència a les religions, legítimament, perquè hi
ha continents, hi ha països en què les poblacions cristianes són víctimes de discriminació. En el meu continent, a l’Àfrica, a Nigèria, cada dia es cremen esglésies, maten persones; també a l’Índia, al Pakistan i en
altres llocs. Per tant, també calia incloure-hi aquest
grup de població.
He de dir que els budistes i els hinduistes i altres grans
tradicions espirituals creuen també que han de ser-hi
incloses. Però, tal com estan ara les coses, el mandat
que m’han fet és sobre aquestes tres qüestions.
Aleshores, després de les resolucions de la Comissió, el
secretari general de les Nacions Unides es va posicionar sobre aquest tema. En un discurs sobre l’antisemitisme em va demanar, juntament amb l’altre relator,
que abordés la qüestió.
Aleshores, quins són per mi els objectius del seminari
de Barcelona? Essencialment, en són tres.
El primer és aclarir o ajudar que s’entengui més bé el
significat profund d’aquestes tres qüestions: què vol dir
«antisemitisme»?, què vol dir «islamofòbia»?, què vol
dir «cristianofòbia»? Crec que aquesta primera qüestió és fonamental, perquè l’ambigüitat de la lectura
d’aquests conceptes crea una situació políticament perillosa, en la mesura que, quan hi ha reunions internacionals sobre l’antisemitisme o la islamofòbia, els països no sempre parlen del mateix, les comunitats no es
posen d’acord pel que fa al significat dels conceptes i
no es posen d’acord tampoc pel que fa a la realitat de
l’antisemitisme, de la cristianofòbia o de la islamofòbia. Per tant, el primer objectiu no és donar una definició –les definicions són sempre molt difícils de donar–, sinó aclarir aquests conceptes: de què parlem?
Si agafem l’exemple de l’antisemitisme, és un concepte que es fa servir en general, però és un concepte que
es debat tant dins les comunitats jueves com també
fora, en l’àmbit de la intel·lectualitat. Les comunitats
àrabs es consideren semites, també ho són des del punt
de vista científic i, per tant, l’antisemitisme els afecta.
I des de fa uns quants anys ha aparegut un nou concepte que es diu «judeofòbia», i els intel·lectuals fa anys
que diuen: «No s’ha d’utilitzar més el concepte d’antisemitisme, és ambigu, no és clar, sinó que hem d’utilitzar el concepte de judeofòbia.»
Per tant, la islamofòbia és exactament el mateix cas,
perquè en el debat sobre la islamofòbia algunes vegades és l’islam, com a religió, el que és el fons de la
qüestió, algunes vegades és el món àrab i la seva cultura, la història i la realitat, el que és la qüestió. I aquí
SESSIÓ NÚM. 8
11
hi ha una barreja importantíssima. Per exemple, és evident que l’ambigüitat entre arabisme i islamisme és la
font de molts malentesos en el tractament de coses importants, com ara la islamofòbia. L’islam no es redueix al món àrab; hi ha un islam africà, i l’islam més
gran és asiàtic. Però en la lectura mediàtica i d’alguns
polítics, a causa del conflicte de l’Orient Mitjà, hi ha
una amalgama feta molt ràpidament que crea problemes extremament perillosos i greus.
I sobre l’antisemitisme, per reprendre aquest tema, hi
ha també un debat que és un debat de fons. Vostès saben que hi ha uns grups que consideren que cal distingir entre l’antisemitisme i l’antisionisme, i que consideren que l’antisionisme és una ideologia..., que el
sionisme és una ideologia política, l’oposició al sionisme és una actitud política. I ara n’hi ha d’altres que
consideren, des de fa un temps, que l’oposició al sionisme és una forma d’antisemitisme. I, d’altra banda, una
altra qüestió que es planteja: quina diferència hi ha
entre l’antisemitisme i la crítica de la política d’un país
com Israel i d’un govern com el de Sharon, etcètera. Hi
ha grups que consideren que tota la crítica de l’Estat
d’Israel pot realçar l’antisemitisme, i d’altres que creuen que es tracta d’una actitud política.
He posat aquests exemples per fer veure que potser és
molt important fer que la comunitat internacional ho
entengui millor, aclarir els conceptes. Aquest és el primer objectiu del seminari de Barcelona.
Aleshores, per a aquest aclariment de conceptes, sense pretendre deixar-los delimitats per sempre, sinó intentant avançar en la dimensió intel·lectual, històrica i
teològica, la posició que s’ha adoptat, la que he proposat als nostres amics i que han acceptat..., hem demanat a dos investigadors de renom, per cada una de les
qüestions, que ens preparessin un estudi de fons amb la
seva visió sobre l’antisemitisme, la cristianofòbia o
la islamofòbia. Però ho hem fet de tal manera que els
autors ens presentin..., que els autors s’identifiquin
amb punts de vista que no són necessàriament els mateixos.
Per exemple, pel que fa a l’antisemitisme, hi ha dos
autors –els dono simplement aquest exemple–: Esther
Benbassa, que és una intel·lectual jueva francesa, que
és molt coneguda, que ha escrit molt, treballs molt densos, molt sòlids, i que té una posició sobre l’antisemitisme que distingeix entre l’antisemitisme i l’antisionisme i la crítica de l’Estat d’Israel, i que fins i tot es
posiciona sobre el conflicte de l’Orient Mitjà israelianopalestí; doncs ella farà un estudi que reflectirà
aquesta visió. I, d’altra banda, s’ha demanat a un centre intel·lectual de Tel-Aviv, que publica cada any un
informe oficial sobre l’antisemitisme en el món, que
faci un estudi sobre la visió més ortodoxa de l’antisemitisme. Aquí tindrem, per tant, dues visions: una
d’una intel·lectual jueva de la diàspora, i una d’un intel·lectual jueu que ve de l’Estat d’Israel.
I això és important per mi, he volgut fer-ho perquè és
molt important en el meu mandat de desfer aquesta
visió que les comunitats, els grups o les religions són
blocs monolítics. I aquí, per exemple, pel que fa a l’antisemitisme es tracta de demostrar que la comunitat
jueva, com totes les altres comunitats, es caracteritza
SESSIÓ NÚM. 8
per la diversitat, i això és molt important. I aquests
estudis es faran per cada tema, i en tenim també sobre
la islamofòbia, i dos també sobre la cristianofòbia.
El segon objectiu del seminari de Barcelona és la lectura de les expressions, els actes i les manifestacions
d’antisemitisme, d’islamofòbia o de cristianofòbia. Què
és un acte antisemita? Quina definició podem donar
d’aquest acte? Entre l’atac a una sinagoga, un text escrit, una paraula dita al metro o una altra actitud, en
la situació actual, tant en relació amb l’antisemitisme
com amb la islamofòbia, tot és definit sense distingirne graus diferents. Per tant, el segon objectiu del seminari de Barcelona és aclarir aquestes manifestacions:
quines són les manifestacions i les expressions?
Aleshores, des d’aquest punt de vista, des que vaig ser
nomenat relator he desenvolupat –ho he fet pel que fa
a la islamofòbia– tres nivells de lectura de les manifestacions. Els tres nivells de lectura de les manifestacions
que intentarem aclarir a Barcelona..., el primer nivell
és el nivell popular, personal, individual, emocional, de
persones que insulten un jueu o un musulmà, un àrab,
o d’aquella persona que, a cop calent, com en el cas
d’Holanda, després de l’assassinat del director de cinema, ataca un musulmà al carrer, o com a El Ejido,
aquí, quan un marroquí va ser criticat per haver atacat una espanyola, quan s’ataca una comunitat, les
reaccions individuals, instintives, passionals, emocionals, aquest és el nivell que cal advertir i documentar
d’una manera precisa.
El segon nivell, que és molt més profund, és el que jo
anomeno «nivell intel·lectual», el nivell de les justificacions o legitimacions intel·lectuals. És tot el que s’ha
escrit o que s’escriu tant a la premsa, els editorials,
com en la recerca universitària, en la literatura, per
donar sentit, legitimació o justificació a tal o tal manifestació de discriminació o de racisme. I sabem des de
fa uns quants anys, si prenem per exemple la islamofòbia –ho he denunciat en els meus dos informes anteriors–, que hi ha intel·lectuals, com Oriana Fallaci, la
italiana, que ha escrit textos violentíssims, en què tracta els musulmans de porcs, titlla el mohamed de porc,
i ha fet llibres que han tingut molt d’èxit en el mercat
editorial italià; i n’hi ha d’altres que també han escrit
obres, que donen una mena de legitimació intel·lectual
a l’antisemitisme. I l’últim exemple de legitimació intel·lectual és Samuel Huntington, que vostès coneixen
perfectament, que és un intel·lectual americà que ha fet
un llibre, que se’l coneix sobretot per haver fet el llibre
sobre el xoc de civilitzacions –el va escriure fa quatre
anys–, en què prediu la ineluctabilitat de la guerra
entre l’Occident i l’Islam; això és el que Samuel Huntington..., la seva tesi principal.
I de Samuel Huntington –això els interessarà a vostès,
aquí a Espanya o Catalunya– acaba de sortir un nou
llibre que es diu Who Are We?, «qui som?» L’obra, que
ha sortit ara fa tres mesos, els aconsello que la llegeixin, perquè és una il·lustració, per mi, del que vull demostrar, que la manifestació de discriminació ateny un
nivell de profunditat, és més sòlida i més gran quan és
legitimada i presentada a través d’una reflexió intel·lectual. I en aquest llibre que acaba de sortir –els el dono
com a exemple per ser concret– Huntington diu que la
12
presència de llatins als Estats Units és una amenaça
contra la identitat americana; és la tesi de Huntington.
És un llibre gruixut, d’un intel·lectual d’una gran universitat americana, Harvard, que és conegut i els escrits del qual tenen una gran repercussió i circulen.
Aquest nivell, doncs, es absolutament important, i en
tots els meus informes crido l’atenció tant de la Comissió dels Drets Humans com de l’Assemblea, i també
dels països, amb relació a la importància de tractar el
front intel·lectual de la discriminació. Perquè totes les
discriminacions, tant si són racials, com si són ètniques, com si són religioses, són primer de tot construccions intel·lectuals. Primer es construeixen i després
s’apliquen. La construcció intel·lectual pot durar llargament, com per exemple si prenem com a construcció
intel·lectual la discriminació envers els amerindis o els
negres africans, certament l’esclavatge i el tràfic d’esclaus negres africans es va donar en el moment en què,
per justificar el genocidi de què van ser víctimes els
amerindis a l’Amèrica del Sud o l’esclavatge, hi va haver una producció intel·lectual massiva que potser vostès no coneixen, però enorme, en què l’Europa de les
llums va prendre part, com Voltaire –Voltaire va escriure coses terribles sobre els negres, coses que vostès no
es poden imaginar–, s’escrivien textos per legitimar la
venda dels éssers humans com a mercaderia, eren definits com a mercaderia en el Codi negre, els esclaus.
Per tant, el front intel·lectual, és a dir, les construccions
intel·lectuals i «científiques» –entre cometes– són un
dels terrenys més delicats i que han estat negligits en
l’àmbit internacional. Així doncs, quan parlo d’aquest
nivell intel·lectual per a la lectura de les manifestacions, intentarem esbrinar com es presenta aquest nivell
intel·lectual de legitimació o de justificació.
I, finalment, l’últim nivell és el nivell de l’ambigüitat
política. L’ambigüitat política és l’actitud dels poders
i dels estats, o de les regions o com aquí al seu país.
Perquè en tots els meus informes he fet una lectura
dual, ambigua, de l’actitud política amb relació a la
discriminació, principalment la religiosa. Un, és una
primera condemna de partença: tots els governs condemnen en les declaracions públiques la discriminació
contra els jueus, contra els musulmans o els àrabs, contra els cristians, segons els països; hi ha una declaració de principis. Però, després d’aquesta declaració de
principis, l’anàlisi dels actes dels governs revela, sobretot després de l’11 de setembre, que amb el pretext
de combatre el terrorisme o la immigració il·legal, o de
donar preferència a la nació, els governs prenen mesures administraves, polítiques, legislatives, judicials que
discriminen, literalment, les comunitats, els grups.
Concretament, doncs, darrere el discurs de partença,
de condemna, hi ha els actes dels governs. Per tant,
intentarem anar a aquest nivell, el de l’ambigüitat política, perquè aquest nivell és essencial, són els governs
els que dirigeixen els països, i són ells els que estipulen els programes, les activitats, i tenen, per tant, un
paper absolutament central.
Aquests tres nivells, el nivell individual, el nivell intel·lectual –i en l’intel·lectual incloc els mitjans de comunicació i d’informació– i el nivell polític, aquests
tres nivells, en la meva opinió, cal que quedin clars per
entendre bé les manifestacions, perquè quan aquests
tres nivells es relacionen entre ells és quan tenim la màquina infernal, la dinàmica potentíssima de la discriminació, del racisme i de la xenofòbia, perquè l’acte a
cop calent de l’individu del carrer és legitimat per l’intel·lectual i tradueix un acte polític pel poder polític.
Aquest és, per tant, el segon objectiu del seminari de
Barcelona: intentar saber què signifiquen les manifestacions, les expressions de xenofòbia, d’antisemitisme,
islamofòbia i cristianofòbia.
I finalment –i acabaré amb això– el tercer objectiu del
seminari de Barcelona que he volgut proposar als meus
amics, que l’han acceptat, és que cal destruir el gueto
intel·lectual sobre aquestes qüestions, en la mesura que
els intel·lectuals que han treballat en l’antisemitisme no
són els mateixos que han treballat en la islamofòbia,
no són els mateixos que han treballat en la cristianofòbia o en altes formes de discriminació, i cadascun
treballa tancat al seu racó. Aleshores, el perill de tot
això, que també és present en les qüestions que acabo
d’esmentar, és l’intent de guetitzar totes les formes de
discriminació, i fins i tot ho veiem ara aquí, a Europa,
i també al meu país, de jerarquitzar les diferents formes
de discriminació dient que tal forma de discriminació
és molt més important que unes altres, perquè en tal
forma de discriminació hi ha una producció molt més
important, intel·lectual, una sensibilitat política. Per
tant, és l’aïllament, el tancament de la reflexió dels investigadors i l’absència de diàleg entre els diferents
especialistes pel que fa a aquestes qüestions, el que fa
que ells també tinguin problemes d’incomprensió respecte a les diferents formes de discriminació.
Per tant, un dels objectius, el tercer, del seminari de
Barcelona és fer que aquests especialistes sobre diferents qüestions dialoguin. És a dir que, quan nosaltres
a partir de demà vinguem a Barcelona a parlar sobre
l’antisemitisme, tots els participants islamòlegs, com
els cristianòlegs, com els altres, participaran en els debats. No serà un debat únicament per als intel·lectuals
jueus, ni quan es debati la islamofòbia no serà per als
intel·lectuals àrabs o musulmans o cristians. Per tant, es
tracta de crear aquest diàleg entre els diferents especialistes.
Concloc, senyora presidenta, amb dues inquietuds vinculades implícitament amb el meu mandat i que guiaran la redacció del meu informe.
La primera inquietud és que la discriminació esdevé un
dels temes més importants actualment en l’àmbit mundial. L’augment de les formes de discriminació és molt
fort pertot arreu, i n’hi ha prou amb un acte aïllat d’un
individu, amb una declaració d’un polític o amb un
article a la premsa per, literalment, encendre el foc. I
això pot conduir al genocidi, pot conduir a actes d’una
violència extraordinària que tots hem pogut veure. És
a dir, a principis del segle XXI, encara estem assistint
al que va passar als Balcans, el que va passar als Grans
Llacs a Rwanda i el que passa a altres indrets del món:
avui, a la Costa d’Ivori, en el meu continent, s’estan
matant, s’estan atacant comunitats senceres.
Aleshores, la sensibilitat extrema en la qüestió de la
discriminació i l’exacerbació extrema de la mentalitat
i de la cultura discriminatòria, tot això és una qüestió
SESSIÓ NÚM. 8
13
sobre la qual m’agradaria cridar l’atenció de tothom,
de tots els estats i de tots aquells que llegeixin els meus
informes, i aprofito l’ocasió per fer-ho també amb vostès. Per mi, aquesta qüestió és greu.
El segon punt que volia esmentar, que també està relacionat amb els meus informes i el seminari de Barcelona, és que estem assistint a una situació en què el discurs i les pràctiques racistes o discriminatòries, quan
les assumeixen els partits polítics que son d’extrema
dreta, xenòfobs o racistes, com a plataforma política,
això passa a tots els continents..., el que jo denuncio i
m’agradaria llegir després del seminari de Barcelona
i posar-ho en el meus informes és que aquests discursos xenòfobs o racistes, a poc a poc, penetren en els partits democràtics tradicionals. És a dir, la capacitat dels
discursos xenòfobs o racistes ha impregnat, literalment,
els programes polítics dels partits democràtics en contextos electoralistes, per raó de la lluita contra la immigració o el terrorisme, però a poc a poc les idees, les
pràctiques que s’havien condemnat en alguns contextos, en nous contextos van assumint, a poc a poc, legitimitat política. Per tant, hi ha una banalització política
dels discursos xenòfobs, i això es veu quan es tracta de
la immigració: el discurs contra els immigrants, amb la
potència, amb la força amb què l’expressaven els partits d’extrema dreta fa uns anys, a poc a poc, quan analitzem els programes dels partits democràtics, es veu
com aquestes idees es van infiltrant en les seves. Aleshores, aquesta és la meva segona inquietud.
I, finalment –acabo, senyora presidenta–, la meva última inquietud és que després de la Conferència de
Durban, que és la tercera Conferència Internacional
contra el Racisme i la Discriminació, hi ha després de
l’11 de setembre una nova agenda internacional, que
és el combat contra el terrorisme. El combat contra el
terrorisme és un combat legítim, perquè el terrorisme és
una cosa greu, però és molt important que aquest concepte sigui concebut, acceptat i debatut democràticament. Perquè sabem que molts països, a moltes regions,
el combat contra el terrorisme s’utilitza per combatre
l’expressió de les crítiques democràtiques o per oprimir minories o grups o impedir el debat democràtic.
Per tant, és important que el combat contra el terrorisme no s’utilitzi per legitimar noves formes de discriminació de comunitats, de grups, etcètera. I és cert que
des de l’11 de setembre hi ha un desplaçament que es
fa amb la lectura de la situació mundial, en què per
exemple l’Islam es va identificant, a poc a poc, amb el
terrorisme i la violència. I en les construccions mentals
que es fan en l’àmbit intel·lectual, en l’àmbit de l’imaginari popular dels individus, en l’àmbit dels actes
polítics, hi ha tota una massa crítica que s’ha creat
actualment, en què és absolutament important estar
alerta, perquè aquesta massa crítica crea una mena de
pólvora, de barril de pólvora; n’hi ha prou amb una
petita guspira perquè exploti.
Estem, per tant, en un context internacional on hi ha
una reculada pel que fa a la lluita pels drets humans
i una nova legitimació de formes de discriminació amb
l’excusa de combatre el terrorisme. I penso que l’eficàcia de la lluita contra el terrorisme inclou també el
combat contra les discriminacions, perquè cal anar
SESSIÓ NÚM. 8
també al fons de les causes profundes del terrorisme.
Una arma fonamental per combatre el terrorisme és
combatre totes les formes de discriminació i lluitar
també pels drets humans. Malauradament, aquesta no
és la pràctica dominant del governs. Això és, doncs, en
essència, el que nosaltres volem intentar comprendre a
Barcelona.
Voldria dir també, senyora presidenta, que arran del
seminari de Barcelona hi haurà un informe general
sobre aquests tres nivells: comprensió del concepte,
manifestacions i recomanacions –què podem fer?, etcètera. I faré servir això per redactar els meus tres informes sobre aquestes qüestions a la Comissió dels
Drets Humans. Però també aquí a Barcelona aprofundirem un punt que he esmentat una mica ràpidament
abans –i acabo amb això–, que és: quina és la dialèctica entre l’especificitat d’una fórmula de discriminació com l’antisemitisme o la islamofòbia, i la universalitat del combat contra la discriminació en general?
Què podem fer per reconèixer a cada forma de discriminació la seva identitat ontològica, la seva especificitat històrica o geogràfica, però sense aïllar-la de les
altres formes de discriminació, i utilitzar una forma
específica per combatre-la, però combatre també universalment totes les altres formes de discriminació:
això també és un repte importantíssim, perquè les comunitats de víctimes tenen tendència a tancar-se en els
guetos de víctimes.
Aquests són alguns dels reptes de Barcelona, i la Comissió dels Drets Humans i l’Assemblea General examinaran ara tot això, i espero que Barcelona obri,
potser molt lentament pel que fa a profunditat, en la
controvèrsia..., estic segur que hi haurà controvèrsia al
voltant del seminari de Barcelona a partir de demà en
els debats i en l’àmbit polític, però que a poc a poc i
amb molta calma i rigor s’obrin els debats, s’obrin les
portes, s’intenti aclarir, contribuir a aclarir totes
aquestes qüestions tan complicades.
Moltes gràcies per haver-me convidat, i lamento haverme allargat tant, però m’han fet...
Gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyor Diène. En tot cas, ell diu que li
sap greu pel temps, però suposo que per a tots els grups
parlamentaris ha estat prou (per raons tècniques, no
han quedat enregistrats alguns mots de la intervenció
de la presidenta)..., la seva exposició. I de fet ens ha fet
ara, al final de la seva exposició, algunes demandes,
entre les quals hi ha, d’alguna manera, el recordatori
d’algunes de les funcions que tenim com a parlamentaris i parlamentàries; en tot cas, hi ha una funció específica, no només com a legisladors i legisladores, sinó
també d’aquesta pedagogia social, no?, davant d’aquests temes que, evidentment, caldria tenir en compte i caldria que possiblement comencéssim a reflexionar-hi una mica més profundament, que no sempre
aquestes compareixences ho permeten, pel temps que
hi podem dedicar.
En tot cas, ara passaríem a fer la roda dels grups parlamentaris. Suposo que, com sempre, fem agrupació de
14
totes les aportacions i fem una resposta única, i, en tot
cas, si hi ha alguna cosa, obrim el torn de rèplica. I, en
tot cas, en primer lloc passem la paraula a la senyora
Josefina Cambra, en nom del Grup Parlamentari de
Convergència i Unió.
La Sra. Cambra i Giné
Moltes gràcies, senyora presidenta. Merci, monsieur
Diène, i també al Centre UNESCO per facilitar-nos
l’ocasió de poder, avui, intercanviar aquestes idees i
rebre aquesta informació, que crec que és molt valuosa.
Effectivement, le racisme, la xénophobie, tout ceci est
d’une forte actualité. On dirait même qu’au XXIème siècle, on dirait qu’on est mieux, on devrait être mieux,
mais, effectivement, il y a beaucoup de ces sujets qui
ont augmenté, on trouve beaucoup plus de formes différentes, même, je dirais, d’application de ces sujets.
Vous avez parlé que vous visitez, en tant qu’indépendant, différents pays pour ces études. En tout cas, vous
avez l’occasion de savoir un peu comment vous choisissez ces pays, quels sont les points forts pour choisir
un pays ou un autre. On peut en supposer quelques-uns,
mais de toute façon il serait intéressant de savoir la voie
par laquelle il y a ce choix.
On avait bien suivie au 2001, si je ne me trompe pas, la
Conférence de Durban ; après il y a eu, au 2003, différents séminaires ou conférences régionales à des différents pays. Je ne sais pas si la Conférence de Barcelone qui va commencer demain, elle s’inscrit aussi dans le
cadre de ces conférences régionales qui se tiennent dans
des différents points de notre planète, je ne sais pas ; en
tout cas, aussi j’aimerais bien connaître ce point.
Une chose aussi qui me préoccupe un peu, c’est qu’on
parle beaucoup, si vous voulez on fait beaucoup d’études, on fait beaucoup d’analyses intellectuelles sur ces
sujets, il y a beaucoup de livres, il y a beaucoup des
études, certaines très approfondies, qui définissent souvent des instruments, des principes ou des concepts ou
des critères ; il y a beaucoup de travail dans ce sujet.
Mais parfois il y a un manque de programme concret,
peut-être, ou de projet concret, parce que peut-être il
s’agit de savoir quels sont les chemins des applications
de ces études et avoir moins des choses à faire, mais
plus concrètes, plus spécifiques et plus positives, peutêtre, ou pratiques, si vous voulez.
Vous avez parlé beaucoup aussi de tous les sujets qui
entourent tout ça de la..., tout ce qui tourne autour du
racisme, de la xénophobie. Et vraiment c’est comme
une toile d’araignée, parce qu’il y a beaucoup de choses qui sont complètement imbriquées les unes avec les
autres, qui sont parfois très difficiles à séparer. Par
exemple, c’est intéressant peut-être l’analyse aussi entre toutes ces questions-là et la pauvreté ; en fin de
comptes, la situation de pauvreté qui très souvent frappe les minorités, qui sont peut-être plus vulnérables à
un certain moment. Vous avez dit aussi, vous avez touché les relations, effectivement, avec le terrorisme, qui
s’est accru après le 11 septembre et tous les événements
qui ont eu lieu. Il y a aussi les droits à l’autodétermination de beaucoup de minorités, de beaucoup de peuples
dans le monde, qui ont mené à des génocides, qui ont
mené à des points finals terribles, dans beaucoup de
coins du monde. Il y a tous les processus aussi de colonialisme et postcolonialisme, de résolutions de ces
colonialismes.
Donc tout ceci entraîne des spirales de violence, et chacune d’entre elles..., parfois elles ont des causes différentes, mais ces causes, à la fin, elles s’imbriquent les
unes sur les autres. Donc, effectivement c’est très difficile à trouver le chemin pour résoudre tous ces points.
Ici, si on unit tous les stéréotypes et toutes les formules qui tournent autour de ça, ça nous fait un panorama
un peu déprimant, souvent, parce qu’on dirait qu’on
dégringole à l’envers un peu, au lieu d’éclaircir un peu
les chemins.
Pour les mesures à mettre au point, je disais au début
qu’on aimerait peut-être avoir des mesures concrètes.
Par exemple, il y a toute la question, vous le disiez
avant, des pays, les différents états qui interviennent ;
la passivité politique parfois, qui ne fait rien dans un
sens ou un autre. Là, il y a toute une question de législation ou de renforcement de la législation. Toutes ces
questions me paraissent très utiles et très immédiates ou
très possibles, surtout dans des pays qui ont une démocratie, et cetera. La même potentialisation des processus démocratiques dans beaucoup de pays, qui est joint
à tout ceci. Ce sont des formules, des actions qui peuvent se résoudre avec des actions concrètes et positives
aussi.
Il y a toutes les approches aussi éducatives, le rôle des
écoles, les rôles des plans d’éducation, réglée ou non
réglée, c’est égal, mais tout ce qui est dans la voie éducative. Et toutes les voies des médias, vous les avez citées, je pense qu’elles sont aussi très importantes. Donc
qu’est ce que vous voyez comme priorité ?, quelles seraient les voies plus immédiates ?, quelles seraient les
petites choses peut-être possibles ?, qui sont probablement différentes dans un coin du monde ou un autre,
parce que les degrés sont très différents, mais peut-être
pouvoir sortir du concept intellectuel et descendre au
niveau des problèmes de chaque jour et chercher une
solution.
Ceci dit, je pense que le séminaire ou la réunion qui va
démarrer demain sera très intéressante, qui pourra nous
amener des idées et que probablement dès ce Parlement
on pourra, à travers la propre Commission, canaliser
quelques démarches. Mais là ça serait aussi intéressant
de connaître ces possibles démarches. Là le Centre
UNESCO ens serà de molta ajuda.
Et une question aussi je voudrais faire..., ce document
qui était dans la documentation que vous nous avez donné. Je vois qu’il y a le budget économique, par exemple, du Centre UNESCO à Catalunya ; je vois, par
exemple, que depuis le 2002 jusqu’au 2004 il y a tout
un profil de budgets assignés aux différentes années, et
je vois, par exemple, que 2002, 2003, 2004, pratiquement c’est bloqué. Donc là je pense aussi qu’il serait
intéressant de savoir un peu pourquoi ceci arrive, pourquoi on est à ce point-là et quelles seraient éventuellement les possibilités de futur pour essayer de stimuler un
meilleur apport à ce budget dans le 2005, par exemple.
Merci. Merci, monsieur Diène.
SESSIÓ NÚM. 8
15
(Traducció.)
Efectivament, el racisme, la xenofòbia, tot això és
d’una gran actualitat. Fins i tot diríem que al segle
XXI, sembla que estem millor, hauríem d’estar millor,
però, efectivament, molts d’aquests temes han augmentat, trobem moltes formes diferents, diria jo, d’aplicació d’aquests temes.
Vostè ha dit que visita, com a expert independent, diferents països per fer aquests estudis. En tot cas, vostè té
l’oportunitat de saber una mica com escollir aquests
països, quins són els punts forts per escollir un país o
un altre. Ens en podem imaginar alguns, però de tota
manera seria interessant saber en què es basa per fer
l’elecció.
Vam seguir el 2001, si no m’equivoco, la Conferència
de Durban; després hi va haver, l’any 2003, diferents
seminaris o conferències regionals en diversos països.
No sé si la Conferència de Barcelona, que començarà
demà, s’inscriu en del marc d’aquestes conferències
regionals que tenen lloc en diferents indrets del nostre
planeta, no ho sé; en tot cas, m’agradaria també conèixer aquest punt.
Una cosa que també em preocupa una mica és que es
parla molt, és a dir, es fan molts estudis, es fan moltes
anàlisis intel·lectuals sobre aquests temes, hi ha molts
llibres, hi ha molts estudis, alguns molt aprofundits,
que moltes vegades defineixen instruments, principis o
conceptes o criteris; hi ha molts treballs sobre aquest
tema. De vegades, però, hi ha una manca de programa
concret, potser, o de projectes concrets, perquè potser
es tracta de saber quins són els camins de les aplicacions d’aquests i tenir menys coses per fer, però més
concretes, més específiques i més positives, potser, o
pràctiques, per dir-ho així.
Vostè també ha parlat molt de tots els temes que giren
entorn de tota la qüestió del racisme, de la xenofòbia.
I realment és com una teranyina, perquè hi ha moltes
coses que estan totalment entrellaçades les unes amb
les altres, que de vegades és difícil separar-les. Per
exemple, és interessant potser l’anàlisi, també, entre
totes aquestes qüestions i la pobresa; al capdavall,
la situació de pobresa sovint afecta les minories, més
vulnerables en un moment determinat. Vostè ha parlat
també, ha tocat les relacions, efectivament, amb el terrorisme, que s’ha incrementat des de l’11 de setembre
i tots els esdeveniments que han tingut lloc. També
hi ha el dret a l’autodeterminació de moltes minories,
de molts pobles del món, que ha conduït a genocidis,
que ha abocat a un final terrible molts racons del món.
Hi ha també tots els processos de colonialisme i postcolonialisme, de resolucions d’aquests colonialismes.
Tot això, per tant, comporta espirals de violència, i
cada una..., de vegades tenen causes diferents, però
aquestes causes finalment s’entrellacen les unes amb
les altres. Per tant, efectivament, és molt difícil trobar
el camí per resoldre tots aquests punts. Aquí, si ajuntem
tots els estereotips i totes les fórmules que giren al voltant de tot això, tenim un panorama una mica depriment, sovint, perquè sembla que anem rodolant a la
inversa, en comptes de veure més clar el camí.
SESSIÓ NÚM. 8
Pel que fa a les mesures que hem de posar en marxa,
deia al principi que potser ens agradaria tenir mesures
concretes. Per exemple, hi ha tota la qüestió –vostè ho
deia abans– dels països, els diferents estats que hi intervenen; la passivitat política a vegades, que no fa res
ni en un sentit ni en l’altre. Aquí hi ha tota una qüestió de legislació o de reforçament de la legislació. Totes aquestes qüestions em semblen molt útils i molt immediates o molt possibles, sobretot en països que tenen
democràcia, etcètera. La mateixa potenciació de processos democràtics en molts països, que va lligada amb
tot això. Són fórmules, accions que també es poden
resoldre amb accions concretes i positives.
També hi ha els enfocaments educatius, la funció de les
escoles, la funció dels plans d’educació, reglada o no
reglada, això tant és, però tot el que hi ha en l’àmbit
educatiu. I tot l’àmbit dels mitjans de comunicació,
vostè l’ha esmentat, penso que aquest àmbit també és
molt important. Aleshores, quina és la prioritat per vostè?, quins serien els camins més immediats?, quines serien les petites coses que es poden fer?, que són probablement diferents en un racó o altre del món, perquè els
graus són molt diferents, però potser poder sortir del
concepte intel·lectual i baixar al nivell dels problemes
quotidians i buscar-hi una solució.
Dit això, crec que el seminari o la reunió que començarà demà serà molt interessant, que ens podrà aportar idees i que segurament des d’aquest Parlament es
podran, a través de la mateixa Comissió, canalitzar alguns processos. Però aquí seria també interessant saber els processos que són possibles. I en aquest sentit
el Centre UNESCO ens serà de molta ajuda.
I també voldria fer una pregunta..., aquest document
que hi ha havia en la documentació que ens ha donat.
Veig que hi ha el pressupost, per exemple, del Centre
UNESCO de Catalunya; veig, per exemple, que des del
2002 fins al 2004 hi ha tot un perfil de pressupostos
assignats als diferents anys, i veig, per exemple, que el
2002, el 2003 i el 2004 han quedat pràcticament bloquejats. Per tant, crec que aquí seria interessant saber
una mica per què passa, això, per què s’ha arribat a
aquesta situació i què es podria fer en el futur per intentar estimular una millor aportació a aquest pressupost per al 2005, per exemple.
Moltes gràcies. Moltes gràcies, senyor Diène.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora Cambra. En segon lloc, té la
paraula la senyora Consol Prados, en nom del Grup
Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi.
La Sra. Prados Martínez
Gràcies, senyora presidenta. En primer lloc, també agrair... –jo no parlaré en francès, com la senyora Cambra,
tan bé, perquè ho ha fet molt bé; ho faré en català–,
gràcies per la seva presència, per la seva compareixença, tant al Centre UNESCO com al relator, perquè ha
estat molt il·lustratiu, d’alguna manera, del que es pretén fer en aquest seminari aquí a Barcelona. I se’ns han
exposat tota una sèrie de criteris o d’objectius que hem
de dir que, almenys des d’aquest Grup Parlamentari,
compartim força.
16
M’ha agradat especialment aquest objectiu que es pretén en aquest seminari, d’intentar clarificar d’alguna
manera les expressions o les lectures de les expressions
discriminatòries i racistes.
Sobre aquests nivells que ens presentava el senyor
Doudou –sobre el nivell instintiu, el que és més de la legitimitat intel·lectual o sobre l’ambigüitat política–, és
cert que a nivell instintiu, el que és més impulsiu en
aquestes reaccions, doncs, el perill està en com es legitimen aquestes reaccions a vegades instintives. Aquí
nosaltres –ho he de dir–, que estem a Europa, i concretament a Catalunya, preocupats per moltes d’aquestes
reaccions que es poden donar en els nostres barris, fruit
dels processos migratoris, Catalunya és una de les comunitats autònomes que més immigració té i que estem
a un nivell de creixement força alt. I, per tant, aquests
processos, aquesta immigració, doncs, por provocar –en
molt casos ho hem vist així–, en els barris on es desenvolupa la vida quotidiana i on entren en convivència
unes cultures i unes altres, hi han reaccions que en un
principi podem dir que són impulsives, que són personals, que són molt sovint fruit del desconeixement de
l’altre, fins i tot fruit també de veure els immigrants
com una amenaça, perquè poden competir amb allò
amb què tu també estàs competint, no?
I el problema és no només com treballem aquestes reaccions que són a vegades impulsives i personals, com
les treballem perquè no es donin i per, des de la igualtat de drets i de deures, poder treballar el que és la cohesió. El problema és com, des d’algunes manifestacions intel·lectuals, es legitimen aquestes reaccions que
podem entendre que són impulsives, però que van més
enllà, i és realment quan penetra força a la societat.
I, sobre el que ha dit de l’ambigüitat política, crec que és
una interpel·lació com a polítics de plantejar-nos, que a
vegades aquestes ambigüitats poden tenir, com vostè ha
explicat, unes conseqüències molt negatives en la nostra lluita contra el racisme, contra la discriminació, per
tant, acceptant aquesta interpel·lació d’aquest fet que
passa, d’aquesta ambigüitat política o d’aquesta filtració en els partits democràtics d’algunes de les manifestacions de partits racistes, sobretot per mantenir un
electoralisme o per mantenir altres qüestions, o perquè
de vegades fins i tot pot fer por parlar de la gestió de la
immigració i de les conseqüències que pot tenir, no?
Per tant, he de dir que hauríem d’acceptar aquesta formulació de l’ambigüitat política també com una interpel·lació.
Estem d’acord, totalment d’acord, que la lluita contra
el terrorisme hauria de contemplar la lluita contra la
discriminació si anem realment a les causes d’aquest
terrorisme, eh? ; totalment d’acord. I és cert que des de
l’11 de setembre, especialment, ha de formar part, doncs,
de l’agenda política a nivell mundial, a nivell internacional, no?, aquesta lluita contra la discriminació i
aquesta lluita contra el terrorisme que, realment, ha de
ser des de les causes i que ha d’acompanyar la lluita
contra el terrorisme de la lluita contra la discriminació,
perquè sovint una cosa és conseqüència de l’altra; totalment d’acord en aquest sentit.
Creiem, crec especialment que aquest seminari a Barcelona, segur que serà molt interessant, sobretot per
clarificar, com vostè ens ha explicat, els conceptes, però
sobretot també per començar a pensar què hem de fer
tots plegats, i totes, en aquestes qüestions, no?, sobretot les recomanacions. I aquí també, com a comissió,
crec que seria important conèixer el resultat d’aquest
seminari per, també com a comissió i com a Parlament
de Catalunya, plantejar-nos com, des de la nostra tasca
parlamentària, podem ajudar, podem treballar en aquest
sentit, treballar per lluitar contra la discriminació.
Per finalitzar, tornar a agrair la presència d’aquesta
compareixença tan interessant i encoratjar-lo especialment en aquesta tasca que creiem primordial, importantíssima, i en aquesta Comissió, des del meu Grup Parlamentari, posar de manifest, doncs, la disponibilitat de
poder treballar en aquesta mateixa línia de la lluita contra la discriminació, i per la cohesió que tant ens importa al nostre país com a nivell més internacional.
Moltes gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Ara té la paraula la
senyora Pilar Dellunde, en nom del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya.
La Sra. Dellunde i Clavé
Bona tarda. En primer lloc, agrair la presència de les
persones que han fet la seva contribució avui, el Centre UNESCO i el relator de l’ONU.
D’abord je voudrais vous remercier pour votre exposé.
C’est un honneur pour nous aussi, ici en Catalogne, que
ce débat ait lieu à Barcelone, mais je crois que ce n’est
pas un choix arbitraire, parce qu’il faut faire la reconnaissance au Centre UNESCO pour le travail qu’il a
mené pendant des années ici dans les enjeux de la coopération internationale, la promotion du dialogue interculturel et beaucoup plus d’enjeux, et aussi qui a mené
peut-être à l’organisation de cette réunion qui va commencer demain.
C’est à nous aussi, le Parlement, de soutenir des initiatives comme celles du Centre UNESCO, et c’est très tôt
que nous aurons la possibilité de le faire, parce qu’il y
a le budget de la Generalitat, de notre Gouvernement,
qui est en train d’être approuvé ; alors, c’est important
de considérer qu’est-ce qu’on a besoin pour travailler,
quels sont les minimums, quels sont les projets intéressants qui mènent à une initiative comme celle qu’on
portera demain et que nous pouvons soutenir d’ici, du
Gouvernement de la Catalogne.
Je voudrais vous poser, simplement, deux questions. La
première, c’est dans ce cadre général dont vous avez
parlé qu’on fait l’examen du phénomène de la discrimination, si vous avez considéré ou vous avez pensé à
considérer aussi des questions par rapport aux revendications nationales et le terrorisme, la relation avec ces
revendications nationales, comme la situation qu’on a
vécu ici dans l’État espagnol.
Et la deuxième question, c’est plutôt d’actualité, c’est
pour ce qui concerne la situation de Yasser Arafat.
Comment analysez-vous la situation actuelle du point
de vue aussi de la discrimination ?, comment voyezvous la situation palestino-israélienne en ce moment-
SESSIÓ NÚM. 8
17
là ?, et comment considérez-vous que votre travail ici
à Barcelone ou, en général, comme rapporteur peut
contribuer à trouver une solution à ce problème ?
Seulement ça. Je vous souhaite un bon travail comme
rapporteur, et aussi au Centre UNESCO et la réunion
que vous commencez demain. Merci beaucoup pour
vos contributions ici au Parlement.
(Traducció.)
En primer lloc voldria agrair-li la seva exposició. És
un honor també per nosaltres, aquí a Catalunya, que
aquest debat tingui lloc a Barcelona, però crec que no
ha estat una elecció arbitrària, sinó que cal agrair al
Centre UNESCO la tasca que ha fet durant aquests
anys al voltant dels reptes de la cooperació internacional, la promoció del diàleg intercultural i molts altres
reptes, i que segurament ha conduït també a l’organització d’aquesta reunió que començarà demà.
Ens correspon també a nosaltres, el Parlament, de donar suport a iniciatives com les del Centre UNESCO,
i ben aviat tindrem la possibilitat de fer-ho, perquè els
pressupostos de la Generalitat, del nostre Govern, s’estan aprovant ara; aleshores, és important tenir en
compte què necessitem per treballar, quins són els mínims, quins són els projectes interessants que condueixen a una iniciativa com la que es farà demà i en què
nosaltres podem col·laborar des d’aquí, des del Govern
de Catalunya.
Voldria fer-li només dues preguntes. La primera és en
aquest marc general de què vostè ens ha parlat, en què
s’analitza el fenomen de la discriminació, si ha tingut
en compte o pensa a tenir en compte les qüestions relacionades amb la reivindicació nacional i el terrorisme, la relació amb aquesta reivindicació nacional, com
la situació que hem viscut aquí a l’Estat espanyol.
I la segona és més aviat d’actualitat, és amb relació a
Yasser Arafat. Com veu la situació actual des del punt
de vista, també, de la discriminació? Com veu la situació palestinoisraeliana en aquest moment?, i com
considera que el seu treball aquí a Barcelona o, en general, com a relator pot contribuir a trobar una solució per a aquest problema?
Només això. Li desitjo un bon treball com a relator, i
també al Centre UNESCO i el seminari que comencen
demà. Moltes gràcies per la seva contribució aquí al
Parlament.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora Dellunde. A continuació, té la
paraula el senyor Rafael López, en nom del Partit Popular de Catalunya.
El Sr. López i Rueda
Moltes gràcies, senyora presidenta. Primer agrair la
intervenció, i sobretot donar les gràcies també al Centre UNESCO de Catalunya. Jo crec que aquestes intervencions, doncs, apugen el nivell de la Comissió, i no
és en el sentit que les altres intervencions no siguin
importants, però és molt important –i és una cosa que
sempre hem dit– que l’agenda política, l’agenda de
debats d’aquesta Comissió, s’incardini, s’inclogui dinSESSIÓ NÚM. 8
tre el que és l’agenda política internacional, perquè al
cap i a la fi és la tasca d’aquesta Comissió.
Primer, felicitar-lo per la seva tasca. Jo crec que és una
tasca apassionant; és apassionant per allò que és bo i
per allò que és dolent –abans comentava, doncs, amb
certa tristesa, l’augment que s’havia produït en el món
de les diferents formes de discriminació. Ha fet algunes
reflexions interessants. Jo només faré tres reflexions;
penso que s’han comentat ja prou bé alguns aspectes.
Una primera és que el racisme i la discriminació és un
fenomen que, com sempre, és un fenomen important i,
com sempre, és un fenomen d’actualitat. I això és una
contradicció en ella mateixa, perquè una cosa que és
d’actualitat vol dir que abans no era d’actualitat. Però
de fet el racisme i la discriminació és quelcom que no
és d’ara i no és actual, sinó que ve de fa molt.
Vostè comentava abans en Huntington. En Huntington
segueix tota una línia intel·lectual que ja ve del darwinisme social de principis del segle XX. És a dir, no és
re que coneguem ara, i, de fet, per exemple, en el famós
llibre La decadencia de Occidente, que és de principis
del segle XX, doncs, ja es comentaven grans aportacions que ara en Huntington comenta.
Quin és el problema ara? –i jo crec que aquí també
hauríem de fer una reflexió. El problema que existeix
ara és que hi ha una major sensibilització pels temes, en
allò que és positiu, però també en allò que és negatiu.
I vostè ho comentava molt bé. És a dir, l’ampliació de
la societat del coneixement i de la informació –i aquí
m’hi referiré quan parlem de les noves tecnologies–, el
que ens ha obert és un camí pel qual, igual que es produeix una societat del coneixement a l’hora de fer circular la informació, tots els grups poden fer circular la
seva informació.
I per això m’agradaria que ens concretés o que ens parlés de la seva experiència i de la importància que hi ha
en l’era de l’internet..., sobretot, una sensibilització
molt important, perquè hi ha molts grups, i tots hi podem accedir –que vostè ho ha comentat–, a aquest capital intel·lectual d’aquests grups que també corren per
la xarxa. I jo crec que és un tema prou interessant perquè avui el comentem en aquesta Comissió, perquè
quan parlem de la globalització o de l’accés a la societat de la informació també hem de considerar que tothom hi té accés, fins i tot aquests grups que vostè comentava que tenen una penetració important i cada cop
més important.
Després m’ha agradat molt la seva no-diferenciació de
les diferents discriminacions. I tots coneixem casos en
què moltes vegades es fan discriminacions més importants i discriminacions menys importants, no?
També m’agradaria que poguéssim parlar una mica del
que són les discriminacions dels grups més febles de la
societat; per exemple, contra les dones. Les dones són
un grup que existeix a tot el món i que estan discriminades no només per ser dones, sinó també per les seves
condicions després culturals i religioses, però que és un
punt important.
I després també una discriminació que existeix, que són
aquells grups que sembla que no existeixen. I poso
el cas, per exemple, espanyol, molt important, dels gi-
18
tanos, que moltes vegades una gran discriminació és
veure que no els veiem, no? Jo sé que a Portugal, per
exemple, l’any 98 es va implementar un programa molt
important a l’hora de la integració de la cultura gitana;
de fet, demà i demà passat hi ha un congrés de cultura
gitana. Jo crec que també aquests aspectes són aspectes de discriminació no tant en negatiu, però sí moltes
vegades per la no-acció que tenim la resta de la societat, no?
casser l’idée des blocs qu’on a parfois des communautés religieuses – quand on pense aux musulmans et on
croit que tous les musulmans sont la même chose et
quand on pense aux chrétiens on pense que tous sont
les mêmes –, alors, cette idée de casser des blocs et des
préjudices et surtout, aussi, l’idée de casser des ghettos
intellectuels que vous avez mentionné aussi, de penser
qu’on peut avoir une approche plus transversal à toute
façon ou toute forme de discrimination.
I després un tema que també ha comentat la diputada de
Convergència i Unió: no serà la primera vegada que
vostè farà resolucions. Què se n’ha fet, d’aquelles resolucions que hem anat aprovant, que s’han anat presentant? És a dir, després dels tres decennis, després de la
caiguda de l’apartheid..., una caiguda més jurídica que
real, que encara, si un va a Sud-àfrica, veu quina és la
realitat, i que encara, als lavabos que antigament eren
per a negres, segueixen anant-hi els negres, i als que
eren per als blancs, segueixen anant-hi els blancs, encara que no hi posi res; és a dir, aquest apartheid encara
existeix socialment. Però després de totes les resolucions que hem anat aprovant, sempre fem, per exemple, incidència en els mitjans de comunicació i sempre fem
incidència en l’educació; fins i tot es parlava, crec recordar, en una resolució, de fer una assignatura a nivell
internacional per la pau, amb diferents intel·lectuals que
hi posessin de la seva...
D’abord on veut vous poser aussi une question. Vous
avez fait mention que votre travail, c’est un travail d’un
indépendant qui d’abord fait des demandes aux pays
pour les visiter et pour demander d’information. Alors,
la première question, c’est de vous demander quels sont
les obstacles ou les difficultés auxquelles vous faites
face pour faire votre travail. C’est une question difficile,
parce que, bien sûr, votre réponse doit être diplomatique, mais on voudrait savoir, en termes généraux, quelles sont les plus grandes difficultés.
Per tant, són tres reflexions que jo crec que són importants: les noves tecnologies; les discriminacions de les
capes més..., doncs, com les dones o com algunes minories ètniques, i després què se’n fa, de les resolucions, i sobretot quan parlem de l’educació i dels mitjans
de comunicació.
Re més. Tornar-lo a felicitar, i moltes gràcies per la seva
assistència.
La presidenta
Moltes gràcies, senyor diputat. I té la paraula la senyora
Dolors Camats, en nom del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa.
La Sra. Camats i Luis
Gràcies, senyora presidenta. Merci, monsieur Diène. Je
vais essayer aussi de faire l’intervention en français,
même si je crois que j’ai oublié un peu votre langue.
D’abord je voudrais remercier aussi le Centre UNESCO pour l’initiative de vous amener ici à la Commission ; c’est, comme il a déjà été dit, un honneur pour
nous de vous avoir ici et de vous recevoir. Et même il
faut féliciter le Centre UNESCO pour le séminaire
qu’on va commencer demain, et surtout pour l’engagement que ça représente et pour l’effort qu’amener ce
séminaire a représenté pour eux.
On doit vous remercier pour votre travail, pour vos
engagements, et surtout de la part de notre Groupe on
peut partager les objectifs que vous recherchez, pas
seulement dans les rapports, mais aussi dans le séminaire qu’on va commencer, et surtout il nous a plu
beaucoup l’analyse que vous avez fait et la demande
des objectifs pour ce séminaire et pour vos rapports.
Moi, personnellement, j’ai aimé surtout cette idée de
Deuxièmement, on a écouté avec préoccupation quand
on a identifié chez nous des exemples de différents
niveaux de manifestations discriminatoires que vous
avez mentionné. C’est vrai que chez nous – et il a été
déjà dit – on peut trouver des manifestations plus personnelles ou émotionnelles parfois, et surtout à partir
de l’arrivée de nouvelle immigration, mais même des
manifestations intellectuelles, alors, de ceux qui, avec
l’idée de défendre notre identité, expliquent certaines
attitudes, et aussi avec préoccupation on a dénoncé
aussi des législations et des actes politiques qu’à notre
avis sont vraiment discriminatoires.
On a cru que, à partir de votre intervention, le 11 septembre c’est vraiment un moment d’inflexion au niveau
mondial, pour parler de moins liberté, de plus de discrimination vers différentes communautés, et on voulait
savoir si vous pensez la même chose. Pour nous, pas
seulement la lutte contre le terrorisme, mais même la
guerre, ont été les grandes excuses pour réduire les
droits de l’homme et pour réduire la liberté, pas seulement chez nous, mais dans tout le monde. Et ça surtout,
c’est une grande forme de discrimination, et vous avez
fait la même mention.
Pour finir, on veut aussi vous demander, vous dire, vous
expliquer que même le Centre UNESCO, mais même,
je crois, la société catalane, comme son reflet au Parlement, ont un grand engagement avec la lutte pour la
paix et une vocation internationale très forte, et alors
notre question sera qu’est-ce qu’on peut faire ou qu’estce qu’on peut faire en plus pour vous donner du soutien
et pour soutenir votre travail, pas seulement le rapport,
mais la lutte contre la discrimination.
Merci.
(Traducció.)
Gràcies, senyor Diène. També intentaré fer la intervenció en francès, tot i que em sembla que he oblidat una
mica la seva llengua.
En primer lloc, m’agradaria agrair també al Centre
UNESCO la iniciativa d’haver-lo portat aquí a la Comissió; és, com s’ha dit abans, un honor per nosaltres
tenir-lo aquí i rebre’l. I també hem de felicitar el centre UNESCO pel seminari que començarà demà, i so-
SESSIÓ NÚM. 8
19
bretot pel compromís que això representa i per l’esforç
que representa per a ells fer aquest seminari.
Volem agrair-li el seu treball, els seus compromisos, i
sobretot el nostre Grup podem compartir els objectius
que vostè persegueix, no només amb els informes, sinó
també amb el seminari que és a punt de començar, i
sobretot ens ha agradat molt l’anàlisi que ha fet i la
demanda d’objectius per a aquest seminari i per als informes. A mi personalment, m’ha agradat molt aquesta idea de trencar la idea dels blocs que a vegades tenim de les comunitats religioses –quan pensem en els
musulmans i creiem que tots els musulmans són la mateixa cosa i quan pensem en els cristians i pensem que
tots són iguals–, aquesta idea, doncs, de trencar els blocs
i els prejudicis, i sobretot la idea de destruir els guetos
intel·lectuals que vostè també ha esmentat, de pensar
que podem fer una aproximació més transversal de
qualsevol tipus o forma de discriminació.
Primerament, volem fer-li una pregunta. Vostè ha fet
esment que el seu treball és el d’un expert independent
que primer demana als països poder-los visitar i demanar informació. Aleshores, la primera pregunta és demanar-li quins són els obstacles o les dificultats amb
què es troba per fer la seva feina. És una pregunta difícil, perquè, sens dubte, la resposta ha de ser diplomàtica, però voldríem saber, en termes generals, quines
són les dificultats més importants.
En segon lloc, hem sentit amb preocupació el fet que
s’hagin identificat a casa nostra exemples de diferents
manifestacions discriminatòries que vostè ha esmentat.
És cert que aquí –i ja s’ha dit– de vegades hi ha hagut
manifestacions més personals o emocionals, i sobretot
a partir de l’arribada de nova immigració, però també manifestacions intel·lectuals, diguem-ne, d’aquells
que, amb la idea de defensar la nostra identitat, expliquen determinades actituds, i també ens preocupen i
hem denunciat legislacions i actes polítics que en la
nostra opinió són realment discriminatoris.
Hem vist que, a partir de la seva intervenció, l’11 de
setembre ha estat realment un punt d’inflexió a nivell
mundial, de menys llibertat i més discriminació pel que
fa a les diferents comunitats, i volíem saber si pensava
el mateix. Per nosaltres, no solament la lluita contra el
terrorisme, sinó fins i tot la guerra, han estat grans excuses per reduir els drets humans i per reduir la llibertat, no tan sols a casa nostra, sinó arreu del món. I això, sobretot, és una forma important de discriminació,
i vostè ho ha esmentat, també.
Per acabar, li volem demanar també, dir-li, explicar-li
que fins i tot el Centre UNESCO, però també, crec, la societat catalana, com el seu reflex, el Parlament, tenen un
gran compromís a favor de la lluita per la pau i una vocació internacional molt forta, i aleshores la nostra pregunta és què podem fer, doncs, o què podem fer a més
a més per donar-los suport en la seva feina, no tan sols
en l’informe, sinó en la lluita contra la discriminació.
Gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. En tot cas, donarem
la paraula al senyor Diène perquè doni resposta a totes
SESSIÓ NÚM. 8
les diferents preguntes que els grups parlamentaris han
plantejat. Moltes gràcies.
El Sr. Doudou Diène
Je vous remercie, madame. J’ai beaucoup de questions
qui montrent que votre Parlement régional est très sensible et c’est un parlement éveillé et active sur ces questions, parce que vous avez posé des questions très pointues. Alors, je vais essayer de donner juste quelques
blocs de réponses globales.
D’abord sur les visites, il y a deux questions : quels sont
les critères et quels sont les obstacles. Alors, les critères, c’est le rapporteur qui les détermine, et moi je les
détermine en fonction, un, de l’urgence de la situation
dans les pays... Par exemple, je suis allé visiter la Guyana – c’est ma première visite, en juillet, l’année dernière –, parce qu’il y avait des affrontements physiques
entre des communautés d’origine noire et d’origine indienne ; ils se tuaient, littéralement. Donc, c’était une
situation d’urgence extrême. Je suis allé en Côte d’Ivoire parce qu’il y avait une urgence : il y avait des communautés qui étaient attaqués, il y avait des morts, il y
avait des maisons brûlées, il y avait un affrontement intercommunautaire. Donc l’urgence, c’est un des mes
critères.
L’autre, pour moi, c’est la profondeur historique et culturelle de la discrimination. Ça m’intéresse, en tant que
rapporteur, d’aller voir dans les pays où la discrimination s’est inscrite dans la longue mémoire, dans la longue durée, et souvent cette longue durée a fait que sa
perception ou sa prise de conscience soit littéralement
masquée par la culture, la littérature, la politique. Et par
exemple c’est sur ce critère de la profondeur que je suis
allé visiter certains pays des Amériques du Nord et du
Sud, parce que c’est une région, l’hémisphère nordaméricain et sud-américain, qui a hérité, qui a fait un
héritage très lourd de discriminations. Le premier contact avec les indiens, les populations autochtones, disons, a crée déjà une image de discrimination très profonde, et ici dans votre pays, en Espagne, vous avez eu
la controverse de Valladolid pour savoir si les indiens
avaient une âme, et ensuite l’esclavage qui a suivi s’est
accompagné aussi d’un discours et des pratiques. Ça
veut dire que l’un des piliers de la construction nationale de tout l’hémisphère nord et sud-américain a été la
discrimination ; ça a été un élément central. Et donc ça
m’intéressait de savoir ce que les pays ont fait de cet
héritage dans différents pays, d’où la visite au Brésil
– je vais retourner au Brésil – et un cas comme la Colombie. J’ai visité la Colombie parce qu’il y avait ce
critère et il y avait aussi l’urgence. Je suis allé en Colombie parce que je voulais savoir quel était l’impact de
la violence politique de la Colombie, une violence extrême, sur les communautés discriminées, quel était
l’impact sur ceux qui étaient déjà discriminés, de cette
violence ; donc je voulais aller voir. Donc il y avait à la
fois l’urgence et la profondeur.
Et enfin un autre critère aussi important, c’est l’actualité politique. Je vais aller, par exemple, j’ai demandé
d’aller voir la Suisse parce que les élections d’il y a un
mois ont montré l’émergence d’un discours..., ou le
renforcement – il est vieux – d’un discours politique
20
xénophobe très puissant, et le parti qui l’a exprimé avec
des slogans et des photos qui montrent le passeport
suisse et des mains brunes qui veulent prendre le passeport, c’est le deuxième parti de la Suisse, donc un
parti très puissant qui est dans le Gouvernement. Et
comme en Autriche, j’ai demandé aussi d’aller en Autriche. Ça veut dire que l’actualité montre ce que je
disais tout à l’heure, la prégnance à des idées xénophobe-racistes dans les programmes politiques démocratiques ou dans la structure démocratique. Ça m’intéresse de le lire et de pouvoir analyser et de pouvoir
donner mon avis sur cette question.
Donc ça, ce sont quelques critères… Et enfin je dois
aller en Russie, parce que là il y a une urgence, on attaque dans la rue tous ce qui ne sont pas slaves, des
caucasiens, tchétchènes, tous, les noirs, les étudiants
africains, asiatiques… On a tué la semaine dernière à
Saint-Pétersbourg un étudiant vietnamien en plein rue,
et donc c’est une attaque raciste directe, et la police ne
bouge pas, le Gouvernement ne bouge pas. Donc j’ai
demandé d’y aller, j’y vais en juin.
Et je vais aller en Inde et en Asie du Sud-Est, Pakistan
et Népal et au Japon, parce que je veux étudier la question des discriminations basées sur les castes, et dans
tous ces pays il y a un système de castes très profond.
En Inde, effectivement, ils ont confronté cela, ils ont
pris des mesures extraordinaires, mais ça, c’est dans les
villes ; dans la campagne il y a la profondeur du système des castes et les gens sont tués, attaqués, discriminés à cause de leurs castes d’origine. Et ça, ce sont des
discriminations massives, elles touchent des populations entières. Alors, je voulais faire une étude comparative en Inde, au Pakistan, au Népal..., mais au Japon,
beaucoup de gens ne savent pas qu’au Japon il y a un
système de castes très puissant et très profond ; je vais
donc faire l’analyse de cela. Donc ça, ce sont quelquesuns des critères.
Et enfin, le dernier critère, je ne l’ai pas dit tout à l’heure. Le rapporteur spécial a aussi l’autorité et le mandat
de recevoir des allégations individuelles. C’est à dire
qu’un jeune arabe qui vit à Barcelone peut m’écrire en
disant : « Monsieur Diène, rapporteur spécial, la police
m’a attaqué, m’a dit cela », ou : « À la municipalité de
Barcelone, voilà ce qu’on m’a dit. Je considère ça comme discriminatoire. » Les rapporteurs ont l’autorité de
recevoir des allégations individuelles ; ça, c’est très intéressant, aussi. Et dès qu’on les reçoit on demande tout
de suite au gouvernement leur réaction, en indiquant
que si le gouvernement donne les éléments d’information ou les solutions, la question est réglée ; sinon on le
met dans le rapport. Et aucun gouvernement n’aime pas
qu’on indique dans le rapport le détail d’actes de discrimination. Donc le nombre d’allégations que je peux recevoir – et j’en reçois beaucoup – d’un pays est un signe
aussi qu’il y a un problème dans un pays. Ça aussi,
c’est un critère.
Alors, les obstacles des visites… Le premier obstacle,
c’est la difficulté du mandat, parce que la question de
la discrimination et du racisme sont des questions lourdes et profondes, difficiles, qui sont inscrites dans la
longue durée et qui ont fait prégnance dans la structure
sociale, mentale, économique et social. Et donc préten-
dre, en tant que rapporteur, faire une visite d’une semaine, deux, même trois ou un mois, et comprendre
tout, c’est un défi impossible. Donc il y a un travail
d’information préalable en amont qu’il faut faire, que
le rapporteur ne fait pas seul. C’est-à-dire que quand
je décide d’aller visiter un pays je, d’abord, demande
par exemple au Comité pour l’élimination des discriminations raciales si est-ce qu’ils ont déjà examiné des
rapports de ce pays ; s’ils ont examiné des rapports, de
me dire qu’elles sont leurs conclusions ou leurs analyses. Et ensuite je demande..., par exemple, quand je
suis parti en Colombie et en Amérique latine, je travaille avec la Commission interaméricaine des droits de
l’homme ; on a une séance de travail chaque année à
Washington. Je leur demande : « Qu’est-ce que vous
avez sur la Colombie, la Guyana, le Brésil ? Comment
vous l’avez examiné ? Quels sont les problèmes que vous avez identifiés ? Quelles sont les conclusions que
vous avez faites ? » Et je demande à la société civile, les
grandes ONG – Amnesty International, Human Rights
Watch... –, les communautés, des informations en
amont pour, littéralement, identifier ce que moi, comme
rapporteur, je peux apporter que les autres n’ont pas
apporté, ou quelles sont les questions sur lesquelles je
dois me concentrer. Donc le défi, c’est de savoir dans
quel créneau, pour être efficace, le rapporteur spécial
doit s’inscrire, toujours dans la complémentarité de ce
que font les autres. Le rapporteur est un mécanisme
dans une chaîne beaucoup plus vaste.
Le deuxième problème maintenant, c’est le problème
politique. Les gouvernements ont tous adopté les résolutions qui créaient les rapporteurs, tous. Mais tous les
gouvernements n’ont pas la même attitude à l’égard des
rapporteurs. Il y a des gouvernements qui ont donné
une invitation permanente aux rapporteurs en disant :
« Venez quand vous voulez » ; c’est le cas du Canada
et quelques pays. Mais les autres, il faut négocier ; vous
devez écrire au pays en disant... Par exemple, à la Russie j’ai écrit depuis maintenant presque un an, et elle
vient de me répondre. L’Inde n’a pas encore répondu.
Ils ne répondent pas, ou ils disent : « Attendez, on est
en train de consulter », et cetera.
Donc pour moi, dans ce dialogue que je maintiens avec
le gouvernement, ça fait partie du processus de mon
mandat aussi : comment je peux convaincre le gouvernement qui doit répondre, parce que les gouvernements
ont le devoir de laisser les rapporteurs libres. Quand je
vais visiter un pays, je suis avec l’ONU et toutes les
organisations de l’ONU, et je vais où je veux, et je vois
qui je veux. Mais, évidemment, le gouvernement s’organise. Soit pour que le rapporteur..., son programme
soit tellement chargé de propositions du gouvernement
de visiter ceci, d’aller voir ça, que le rapporteur n’a pas
le temps d’aller voir telle autre communauté, de rencontrer telle ONG, et cetera. Donc dans ce dialogue il
faut être à la fois..., dialoguer avec le gouvernement
pour accepter ces propositions pour faire telle activité,
mais pouvoir aussi dialoguer avec la société civile, les
ONG et les communautés. C’est un exercice extrêmement compliqué.
Et quand on est sur place maintenant, évidement les
gouvernements ont les moyens de savoir ce qu’on fait,
ce qu’on dit. Et donc il faut aussi faire le travail de telle
SESSIÓ NÚM. 8
21
manière que toujours le rapporteur rencontre le gouvernement toujours en premier pour demander, un
– moi, je crois que c’est un préalable à tous les gouvernements – : « Est-ce qu’il y a de racisme et discrimination chez vous ?, est-ce que vous le reconnaissez, ou
non ? » Selon la réponse, moi, j’ai déjà une ligne de
programme. Certains gouvernements disent : « Oui,
oui, il y a des problèmes » ; d’autres disent : « Non, ça
n’existe pas. » En Amérique latine beaucoup disent :
« Non, ce n’est pas raciste, c’est social », et cetera, et
d’autres donnent d’autres explications. Certains gouvernements disent : « Oui, oui, c’est un problème qui
existe. Aidez-nous à essayer de trouver des solutions. »
Donc la première question c’est celle-là.
Deux : « Quelles sont vos politiques et vos programmes ? Sur le plan législatif, constitutionnel, judiciaire,
administratif, qu’est-ce que vous faites ? » Je pose des
questions précises et demande des documents aussi et
des informations précises sur les lois, les actes des parlements, les nationaux comme régionaux ; au Canada
j’ai fait toutes les provinces, j’ai vu les instances régionales, que j’ai rencontré, qui m’ont donné aussi leur
politique et leur programme. Donc le deuxième ce sont
les politiques et les programmes.
Et ensuite, quand je rencontre les communautés, je
demande aux communautés noires, indiennes, arabes,
juives, qu’est-ce qu’elles pensent des politiques du
gouvernement et quel est leur point de vue.
Donc il y a toute une démarche. Tout cela, c’est extrêmement compliqué et pas facile du tout, parce que soit
le gouvernement vous manipule, soit les communautés
vous manipulent. Et donc c’est très difficile, et donc il
faut vraiment préparer ça avec attention et s’appuyer
aussi sur place avec des structures qui vous aident à
avoir une vision, une lecture plus objective et précise.
Donc voilà ce que je peux vous donner comme éléments de réponse.
démocratiquement adoptés par les parlements, comme
en Afrique du Sud, comme aux États-Unis d’Amérique
et dans plusieurs pays européens, où il y a toute l’armature juridique et constitutionnelle, légale : ça n’a pas
mis fin à la discrimination en profondeur.
Donc ce que je propose, c’est la double stratégie, renforcer et appliquer la stratégie juridique. Il faut que les
textes internationaux soient appliqués au niveau national. Donc il faut que dans chaque pays et dans chaque
région il y ait un programme national et régional contre la discrimination, qui soit, un, démocratiquement
élaboré par tous les partis politiques, élaboré avec l’ensemble des communautés et des minorités concernées,
et également qui soit élaboré de telle manière qu’il soit
aussi appliqué en créant des organes nationaux ou régionaux, une commission, un comité, qui soit assez indépendant pour gérer ce programme national et qui en
rende compte au parlement, qui n’en rende pas compte
au gouvernement. Donc dans tous les pays que j’ai visité j’ai proposé l’adoption d’un programme national,
démocratiquement élaboré et élaboré avec les victimes
aussi, et qui touche à tous les niveaux dont j’ai parlé :
judiciaire, constitutionnel, légal, et cetera.
Mais j’ai ajouté que, même quand vous faites tout cela,
ça ne fait pas disparaître le monstre. Vous savez, il y a
le dramaturge allemand Bertold Brecht, qui a dit, après
la Deuxième Guerre mondiale il a dit : « Le ventre est
encore fécond, d’où est sorti la bête immonde », il l’a
dit après les camps de concentration. Ce qu’il a voulu
dire, c’est que le ventre qui a porté le nazisme et la haine ethnique et raciale, il est encore fécond, il est riche,
et qui peut enfanter encore ; on l’a vu, qu’il a enfanté,
dans plusieurs coins du monde.
La première question importante, c’est quelles sont les
priorités. C’est une très bonne question, parce que moi,
depuis que je suis élu comme rapporteur, j’ai proposé
une double priorité à la communauté internationale...
(Veus de fons.) Non, c’est ne pas encore l’heure. C’est
l’heure ? (Algú diu: «Oui.») Je fais le ramadan, donc
il me dit que je peux couper, mais je vais finir d’abord.
(Rialles.)
Donc si la loi, la stratégie juridique, est fondamentale
– il faut des textes de loi et des mécanismes de mise
en œuvre et des mécanismes de vigilance pour mettre en
œuvre –, il faut maintenant ajouter ce que j’appelle la
stratégie intellectuelle et éthique. Cela veut dire que si
la loi permet de redresser les actes, de punir, de reconnaître, de compenser, la loi ne touche pas aux émotions,
la loi ne touche pas aux visions intérieures, la loi ne
touche pas aux lunettes que les gens portent, qui ont été
construites dans la longue durée par l’éducation, la famille, la religion, toute sorte de mécanismes dans la
longue durée qui font que des gens qui ne se croient pas
racistes sont profondément porteurs du gène, il y a un
gène culturel qui est construit à leur égard et qui, à des
moments donnés, se traduit ou s’exprime.
Alors, le combat contre la discrimination mondialement s’est concentré depuis toujours sur ce que j’appelle la stratégie juridique : des conventions internationales ont été adoptées, des instruments internationaux ;
des pays ont adopté des textes de lois. Et c’est très important, parce qu’il faut réprimer, punir, redresser, reconnaître par la loi, protéger, et ça, c’est la loi, le droit,
peut le faire. Mais, ce que j’ai dit à la Commission dès
que j’ai été élu, c’est que nous avons à faire un problème qui ne relève pas seulement de la loi et de l’acte.
L’acte raciste, l’acte discriminatoire est l’expression
d’une profondeur culturelle, éthique et historique qui
va très loin, et on l’a vu dans beaucoup de pays qui ont
adopté des textes de lois extrêmement bien formulés,
Donc il faut accompagner la stratégie juridique de tout
un travail dans le domaine de l’éducation. L’éducation
est capitale ; mais pas l’éducation..., seul l’éducation
comme transmission de savoir. Cela veut dire que les
sociétés les plus éduquées ne sont pas des sociétés qui
sont à l’abri du racisme. L’Allemagne nazie était éduquée ; c’était le pays des grandes philosophes scientifiques, des grands musiciens, de la culture la plus raffinée : Dachau, Buchenwald. Les Balkans : il n’y avait
pas l’absence d’éducation, et les Bosniaques et les Serbes vivaient ensemble ; un discours politique ethnocentré, et le voisin est devenu l’ennemi. Au Rwanda ou
Burundi, ce n’est pas l’absence d’éducation, ce sont les
mêmes ethnies, les mêmes cultures, les mêmes langues,
Maintenant, pour revenir aux questions de fond, je vais
les regrouper en trois catégories.
SESSIÓ NÚM. 8
22
les mêmes religions : un génocide, parce qu’il y a des
constructions identitaires, et donc là on revient au problème des constructions identitaires. Et quand vous lisez... Ça, je le mets dans tous mes rapports.
Donc dans l’éducation il ne s’agit pas seulement de
promouvoir l’éducation comme un mantra pour être
une arme contre la barbarie ou la discrimination ; ce
n’est pas vrai. C’est le contenu de l’éducation : quelles
sont les valeurs que transmet l’éducation ; quel est le
contenu; comment les cultures de l’histoire d’un pays,
d’une région, sont faites ; comment l’histoire d’un
pays, son histoire officielle, enseignée dans les écoles,
comment elle a privilégié certains groupes ethniques,
certaines communautés par rapport à d’autres, comment elle a fait prévaloir certains courants religieux ou
spirituels ; comment elle a décrit les différentes communautés intérieures, quelle image elle a décrit dans la
construction historique, et comment tout cela, dans la
longue durée de l’enseignement historique, de la littérature, en profondeur, pénétrait.
Donc les constructions nationales identitaires, qui toutes un peu sont des constructions multiethniques et
multiculturelles, elles sont toutes autocentrées, toutes
les histoires du monde, de tous les pays, ont été construites contre quelqu’un. L’identité nationale a été construite contre quelqu’un dehors ou dedans par un groupe
qui a eu à un moment donné historique le pouvoir, le
monopole du savoir ou de la transmission du savoir.
Donc une vigilance extrême sur les constructions identitaires et une révision des constructions identitaires et
notamment des cultures historiques et des enseignements de l’histoire.
Et dans l’éducation aussi, la dimension éthique, celle
des valeurs ; celle des valeurs est centrale. Si vous dites, dans l’époque de la mondialisation : « Nous allons
éduquer, dans le contexte de la mondialisation, l’éducation va combattre... » Quelles sont les valeurs que la
mondialisation est en train de promouvoir ? C’est la valeur de la compétition, les valeurs de la consommation,
de l’individualisme, du matérialisme, qui ont leurs valeurs, mais, quand ces valeurs-là deviennent dominantes dans les sociétés, ce sont des valeurs de compétition
et des valeurs d’antagonisme, des valeurs d’enfermement individuel, identitaire, et donc ce sont des valeurs
de violence en dernière analyse. Donc on ne peut pas
dire qu’on peut éduquer. Donc le contenu de l’éducation au niveau éthique est un point absolument central,
donc il faut y veiller, et enfin tout le système de valeurs
qu’un pays promeut et pratique.
Enfin, sur cette stratégie intellectuelle... Je serai un peu
plus longtemps sur les priorités, parce que pour moi
c’est un point important. Je l’ai souligné dans un premier rapport, où j’ai dit : « Aucune société n’est pas à
l’abri final », ou : « Le combat contre le racisme n’est
pas un combat final. » C’est-à-dire qu’il y a ce que j’appelle, moi, la tension ethnique, la tension culturelle, qui
est une permanence dans toutes les sociétés du monde.
Quand deux communautés, deux groupes différents
sont mis ensemble pour des raisons historiques différentes, la tension, elle existe ; la question c’est comment gérer cette tension. Mais peu de sociétés ont affronté cette tension en reconnaissant son existence et en
développant une vision multiculturelle. Très peu de sociétés ont un programme de multiculturalisme élaboré,
visionnaire et qui nécessite une vigilance permanente,
parce que tout ce qui est décidé aujourd’hui peut changer demain. Les transformations sociales, culturelles,
démographiques, tout cela fait que tout ce qui a été
décidé par la loi ou par l’école, enseigné, tout cela..., il
faut une vigilance. Donc j’ai insisté sur ça pour dire
qu’il faut lier à la stratégie juridique autant la stratégie
intellectuelle et éthique.
Et enfin, un autre point – j’essaye de regrouper un peu
les questions –, vraiment j’insiste sur ce point qui est un
point capital aussi : c’est qu’il faut utiliser aussi de manière dialectique autant l’éducation que l’information
ou Internet. C’est-à-dire que l’éducation peut servir à
conforter les discriminations – parce qu’elles véhiculent des images de l’autre, de son image à soi –, comme
elle peut être utilisée comme arme contre. Donc il y a
cette fonction Janus, duale.
Internet c’est la même chose. Tous les moyens modernes de communication peuvent être à la fois et sont utilisés – on a fait des conférences là-dessus, on a discuté
à New York la semaine dernière et on prépare des activités là-dessus – pour véhiculer, avec cette puissance
énorme de diffusion, les programmes des politiques,
des pratiques racistes et discriminatoires ; c’est un danger. Mais Internet peut être utilisé dans le sens contraire
aussi. Donc le grand débat actuellement international
sur Internet, c’est comment savoir..., comment respecter la liberté d’expression. Les États-Unis disent : « On
doit pas légiférer sur ce plan. Liberté d’expression,
d’information. » Il y a des Européens qui sont réunis
dans le cadre de l’OEC qui ont dit non. Comment concilier la liberté d’expression avec le respect de certaines
valeurs fondamentales contre la discrimination, le racisme... ? Cet équilibre-là, il faut que chaque législation
nationale, régionale, le confronte et adopte des textes
qui soient très précis. On ne peut pas laisser à la liberté
de gouverner ni imposer aussi des restrictions trop
grandes à cette expression ; mais il y a la liberté et il y
a des valeurs importantes. Donc la question d’Internet
est une question importante sur laquelle il y a cette vigilance qu’il faut aussi faire.
Et enfin, la dernière réponse, madame la présidente,
c’est la question qui porte sur le... Et j’insiste vraiment
sur ce point, très important. Pour moi, le point central
de mon analyse, de toutes les visites des pays, c’est que
toutes les sociétés – l’Espagne comme mon pays, le Sénégal – sont confrontées à la question du multiculturalisme. C’est-à-dire que toutes les sociétés, à cause
des différentes manifestations historiques... Le commerce, la guerre – la guerre pour créer des conditions
de multiculturalisme –, le colonialisme – qui est un double vase communicant : on domine quelqu’un, mais on
l’amène chez soi –, et cetera, tout cela a fait que toutes
les sociétés sont devenues multiculturelles. Le grand
problème, c’est confronter ce multiculturalisme de
manière frontale, le reconnaître et le traduire en réalité
économique, sociale, culturelle, éducative, information,
et cetera. Et très peu de sociétés... Là où le racisme et
la discrimination sont les plus fortes, ce sont les sociétés qui ont conçu leur identité sur une base ethnocentrée
ou religieusement centrée – chrétienne, ou machin, ou
SESSIÓ NÚM. 8
23
musulmane –, mais qui ont construit ça dans le marbre,
pour l’éternité, depuis longtemps, et qui se réveillent un
matin et qui voient qu’il y a du monde de différentes
couleurs, il y a des religions, des cuisines, des choses
qu’ils ne sentent pas et qu’ils voient, la réalité multiculturelle se transforme, et qu’ils ne le reconnaissent pas,
et qu’ils le refusent. C’est le degré de refus ou d’acceptation du multiculturalisme qui est pour moi devenu le
critère démocratique fondamental, et comment le confronter.
Malheureusement – et je conclue là-dessus –, très peu
de sociétés ont compris que le multiculturalisme est une
réalité inéluctable, mais que cette réalité doit se traduire
par une nouvelle construction identitaire plurielle,
multiculturelle aussi, et faire le travail nécessaire dans
le long terme – ce n’est pas un travail immédiat –, en
utilisant autant la stratégie juridique qu’intellectuelle et
éthique.
J’insiste là-dessus, ce qui veut dire que pour moi, en
conclusion, dans tous mes rapports je lie le combat
contre le racisme et la discrimination à la construction
de véritables sociétés multiculturelles à long terme.
Selon comment vous combattez la discrimination, en
enfermant les communautés dans leurs ghettos de discriminés, et vous créez une situation qui peut aboutir à
la situation en Bosnie, soit vous avez une politique qui
reconnaît les spécificités, les protège, fait la promotion
de ces spécificités, donc de la diversité ethnique, culturelle, artistique et religieuse d’un pays, tout en liant ces
diversités entre elles... Donc ce concept d’unité et diversité, c’est un concept absolument central, qui est peutêtre le moteur du multiculturalisme, et il y a très peu de
sociétés, de pays, qui ont cette vision-là d’une manière
très claire. Beaucoup de pays font du bricolage, quelquefois positif et génial : il y a un acte raciste à El Ejido, oui, on va tout de suite prendre des solutions ; il y
a en eu à Amsterdam, oui, on va prendre des solutions ;
en Italie, au Burundi, oui, on va... Mais à partir de là
développer une vision, il y a très peu de sociétés qui
l’ont fait.
Donc l’appel que je lance ici, comme dans tous mes
rapports, c’est que combattre la discrimination n’est pas
seulement pour combattre la discrimination per se. Il
faut l’inscrire dans une dynamique de long terme, dont
l’objectif est la traduction du multiculturalisme, la réalité du multiculturalisme, dans une réalité dynamique et
interactive. Donc voilà quelques éléments de réponse
que j’ai voulu donner, regrouper un peu. Voilà. J’ai été
un peu long, mais vous m’avez touché sur des...
(Traducció.)
Moltes gràcies, presidenta. M’han fet moltes preguntes
que demostren que el seu Parlament regional és molt
sensible i que és un parlament despert i actiu pel que
fa als temes que han plantejat, perquè són preguntes
molt precises. Aleshores, intentaré de donar només alguns blocs de respostes globals.
En primer lloc, amb relació a les visites, m’han preguntat dues coses: quins són els criteris i quins són els
obstacles. Aleshores, els criteris, els determina el relator, i jo els determino en funció, primer, de la urgència
que requereix la situació del país. Per exemple, vaig
visitar la Guyana –va ser la meva primera visita, el
SESSIÓ NÚM. 8
juliol de l’any passat– perquè hi havia enfrontaments
físics entre les comunitats d’origen negre i d’origen
indi; literalment, es mataven. Era, doncs, una situació
d’urgència extrema. Vaig anar a Costa d’Ivori perquè
hi havia una urgència: hi havia comunitats que eren
atacades, hi havia morts, hi havia cases cremades, hi
havia un enfrontament intercomunitari. Per tant, la
urgència és un dels meus criteris.
L’altre, per mi, és la profunditat històrica i cultural de
la discriminació. Com a relator, m’interessa anar a
veure països on la discriminació s’ha inscrit llargament en la memòria, des de fa molt de temps, i sovint
aquesta perdurabilitat ha fet que la percepció i la presa
de consciència de la discriminació quedin literalment
camuflades per la cultura, la literatura, la política. I,
per exemple, per aquest criteri de la profunditat vaig
anar a visitar alguns països d’Amèrica del Nord i del
Sud, perquè és una regió, l’hemisferi nord-americà i
sud-americà, que ha heretat unes discriminacions molt
fortes. El primer contacte amb els indis, les poblacions
autòctones, diguem-ne, ja va crear una imatge de discriminació molt profunda, i aquí al vostre país, a Espanya, hi va haver la controvèrsia de Valladolid, en què
es debatia si els indis tenien ànima, i després l’esclavatge que en va seguir va anar acompanyat també d’un
discurs i d’unes pràctiques. Això vol dir que un dels
pilars de la construcció nacional de tot l’hemisferi
nord-americà i sud-americà va ser la discriminació; en
va ser un element central. I, per tant, m’interessaria
saber què han fet els països d’aquesta herència en els diferents països, d’aquí la meva visita al Brasil –vaig tornar al Brasil– i un cas com Colòmbia. Vaig visitar Colòmbia perquè hi havia aquest criteri i també hi havia
el de la urgència. Vaig anar a Colòmbia perquè volia
saber l’impacte de la violència política de Colòmbia,
una violència extrema, en les comunitats discriminades; volia saber l’impacte, sobre els que ja estaven discriminats, d’aquesta violència. Per això volia anar-ho
a veure. Hi havia, doncs, la urgència i la profunditat.
I, finalment, un altre criteri també important és el de
l’actualitat política. Per exemple, he demanat d’anar a
veure Suïssa, perquè les eleccions del mes passat han
palesat l’aparició d’un discurs..., o el reforçament –és
vell– d’un discurs polític xenòfob molt fort, i el partit
que el va expressar amb eslògans i fotos en què es veu
el passaport suís i unes mans brunes que volen agafar el
passaport és el segon partit de Suïssa, un partit important que és al Govern. Com a Àustria, també he demanat anar a Àustria. Vull dir que la realitat demostra
el que deia abans, la forta presència de les idees xenòfobes i racistes en els programes polítics democràtics
o en l’estructura democràtica. M’interessa llegir-ho i
poder-ho analitzar i poder donar la meva opinió en
aquest tema.
Això són, doncs, alguns criteris... I també he d’anar a
Rússia, perquè allà hi ha una urgència, al carrer ataquen tots els que no són eslaus: caucàsics, txetxens,
tots, els negres, els estudiants africans, els asiàtics... La
setmana passada van matar un estudiant vietnamita a
Sant Petersburg, al mig del carrer, i per tant això és un
atac racista directe, i la policia no es mou, el Govern
no es mou. Per això he demanat d’anar-hi, hi vaig el
juny.
24
I aniré a l’Índia, a l’Àsia del Sud-est, al Pakistan i al
Nepal i al Japó, perquè vull estudiar el tema de les discriminacions basades en les castes. I en tots aquests
països hi ha un sistema de castes molt arrelat. A l’Índia, efectivament, han afrontat el problema, han pres
mesures extraordinàries, però només a les ciutats; al
camp el sistema de castes està molt arrelat i es mata,
s’ataca i es discrimina la gent per raó de la casta d’origen. I això són discriminacions massives, afecten poblacions senceres. Aleshores, volia fer un estudi comparatiu a l’Índia, el Pakistan, el Nepal..., però al Japó,
molta gent no sap que al Japó hi ha un sistema de castes molt important i molt arrelat, i ho analitzaré.
Aquests són, doncs, alguns dels criteris.
I finalment, el darrer criteri, no l’he dit abans. El relator especial també té l’autoritat i el mandat de rebre
al·legacions individuals. És a dir que un jove àrab que
viu a Barcelona em pot escriure per dir-me: «Senyor
Diène, relator especial, la policia m’ha atacat, m’ha dit
això», o: «A l’Ajuntament de Barcelona, miri què m’han
dit. Ho considero discriminatori.» Els relators poden
rebre al·legacions individuals; això també és molt interessant. I quan les rebem demanem de seguida al govern que responguin, i fem constar que si el govern
dóna elements d’informació o solucions, el tema queda resolt, i si no, ho posem a l’informe. I a cap govern
no li agrada que en l’informe es facin constar els detalls dels actes discriminatoris. Per tant, el nombre
d’al·legacions que rebo –i en rebo moltes– d’un país també indica que hi ha un problema en un país. Aquest
també és un criteri.
Aleshores, els obstacles de les visites... El primer obstacle és la dificultat del mandat, ja que el tema de la
discriminació i el racisme és un tema dur i profund,
difícil, que es perllonga en el temps i que ha arrelat en
l’estructura social, mental, econòmica i social. I, per
tant, pretendre, com a relator, fer una visita d’una setmana, dues, fins i tot tres o un mes, i entendre-ho tot, és
impossible. Per tant, hi ha un treball d’informació prèvia que s’ha de fer, que el relator no fa sol. És a dir que
quan decideixo anar a visitar un país, primer, demano
per exemple al Comitè per a l’Eliminació de les Discriminacions Racials si han examinat els informes d’aquest país; si els han examinat, que em diguin quines
conclusions o anàlisis n’han fet. I a continuació demano..., per exemple, quan vaig anar a Colòmbia i a
l’Amèrica Llatina, treballo amb la Comissió Interamericana dels Drets Humans; tenim una sessió de treball cada any a Washington. Els pregunto: «Què teniu
de Colòmbia, la Guyana, el Brasil? Com ho heu trobat ? Quins problemes heu detectat? Quines conclusions n’heu tret?» I demano a la societat civil, a les
grans ONG –Amnistia Internacional, Human Rights
Watch...–, a les comunitats, informació prèvia per identificar, literalment, el que jo, com a relator, puc aportar que els altres no hagin aportat o quines són les coses en què m’he de concentrar. Per tant, el repte és
saber per quina escletxa m’he d’introduir per ser eficaç, sempre complementàriament amb el que fan els altres. El relator és un mecanisme en una cadena molt
més àmplia.
El segon problema, ara, és el problema polític. Tots els
governs han adoptat resolucions per crear relators,
tots. Però no tots els governs tenen la mateixa actitud
pel que fa als relators. Hi ha governs que han donat
una invitació permanent als relators dient: «Veniu quan
vulgueu»; és el cas del Canadà i uns quants països.
Però amb els altres cal negociar; cal escriure al país
dient... Per exemple, a Rússia, ara fa quasi un any que
hi vaig escriure, i acaben de contestar-me. A l’Índia
encara no m’han contestat. No contesten o diuen: «Espereu, estem fent unes consultes», etcètera.
Per mi, doncs, aquest diàleg que tinc amb el govern
també forma part del procés del meu mandat: com puc
convèncer el govern que ha de respondre, perquè els
governs tenen l’obligació de deixar lliures els relators.
Quan vaig a visitar un país, estic amb l’ONU i totes les
organitzacions de l’ONU, i vaig on vull, i veig qui vull.
Però, evidentment, el govern s’organitza. O bé perquè
el relator..., el seu programa estigui tan carregat de
propostes del govern de visitar això, d’anar a veure
allò altre, que el relator no té temps d’anar a veure tal
comunitat, de veure tal ONG, etcètera. Per tant, en
aquest diàleg cal ser, a la vegada..., dialogar amb el
govern per acceptar aquestes propostes per fer tal activitat, però també poder dialogar amb la societat civil, les ONG i les comunitats. És un exercici complicadíssim.
I quan s’és sobre el terreny, els governs tenen, evidentment, els mitjans per saber què es fa, què es diu. Per
tant, també cal fer la feina de manera que el relator
sempre vegi primerament el govern per preguntar, primer –crec que és un requisit previ per a tots els governs–: «Hi ha racisme i discriminació al seu país?, ho
reconeix, o no?» Segons la resposta, jo ja tinc una línia de programa. Alguns governs diuen: «Sí, sí, hi ha
problemes»; d’altres diuen: «No, no n’hi ha.» A l’Amèrica Llatina n’hi ha molts que diuen: «No, no és racista, és social», etcètera, i d’altres donen altres explicacions. Alguns governs diuen: «Sí, sí, és un problema
que existeix. Ajudeu-nos a intentar trobar-hi solucions.» Per tant, la primera qüestió és aquesta.
Segona: «Quines polítiques i quins programes tenen?
En els àmbits legislatiu, constitucional, judicial i administratiu, què fan?» Faig preguntes concretes i també
demano documents i informació concreta sobre les
lleis, les actes dels parlaments, tant nacionals com regionals; al Canadà, he anat a totes les províncies, he
vist els organismes regionals, els he conegut, i m’han
lliurat la seva política i el seu programa. Per tant, en
segon lloc hi ha les polítiques i els programes.
I a continuació, quan visito les comunitats, demano a les
comunitats negres, índies, àrabs, jueves, què pensen de
les polítiques del govern i quin és el seu punt de vista.
Per tant, hi ha tot un procés. I això és complicadíssim
i gens fàcil, perquè o bé el govern et manipula, o bé les
comunitats et manipulen. I, per tant, és molt difícil i
realment això s’ha de preparar amb cura i recolzar-se
també sobre el terreny en les estructures que ajuden a
tenir-ne una visió, una lectura més objectiva i precisa.
Això és, doncs, el que jo els puc oferir com a elements
de resposta.
Ara, per tornar a les qüestions de fons, les agruparé en
tres categories.
SESSIÓ NÚM. 8
25
La primera pregunta important és quines són les prioritats. És una pregunta molt bona perquè, des que vaig
ser nomenat relator, he proposat una doble prioritat a
la comunitat internacional... (Veus de fons.) No, encara no és l’hora. És l’hora? (Algú diu: «Sí.») Jo faig
el ramadà, i em diu que puc interrompre, però primer
acabaré. (Rialles.)
Aleshores, el combat contra la discriminació, mundialment, s’ha concentrat des de sempre en el que jo en dic
«l’estratègia jurídica»: s’han adoptat convencions internacionals, instruments internacionals; els països
han adoptat textos de lleis. I és molt important, perquè
s’ha de reprimir, castigar, redreçar, reconèixer per llei,
protegir, i això la llei, el dret, ho pot fer. Però el que he
dit a la Comissió des que vaig ser nomenat és que ens
trobem davant d’un problema que no només té a veure amb la llei i amb l’acte. L’acte racista, l’acte discriminatori és l’expressió d’una profunditat cultural, ètica i històrica que va molt enllà, i ho hem vist en molts
països que han adoptat textos de lleis molt ben formulats, adoptats democràticament pels parlaments, com a
l’Àfrica del Sud, com als Estats Units d’Amèrica i en
molts països europeus, on hi ha tota una estructura
jurídica i constitucional, legal: això no ha posat fi del
tot a la discriminació.
Per tant, el que proposo és la doble estratègia, reforçar
i aplicar l’estratègia jurídica. Cal que els textos internacionals s’apliquin a nivell nacional. Per tant, cal que
en cada país i en cada regió hi hagi un programa nacional i regional contra la discriminació, que sigui,
d’una banda, elaborat democràticament per tots els
partits polítics, elaborat amb el conjunt de les comunitats i les minories afectades, i també que sigui elaborat
de manera que s’apliqui creant òrgans nacionals o regionals, una comissió, un comitè, que sigui prou independent per gestionar aquest programa nacional i que
en reti comptes als parlamentes, que no els reti al govern. En tots els països que he visitat he proposat l’adopció d’un programa nacional, democràticament elaborat i elaborat també amb les víctimes, i que aborda
tots els nivells de què he parlat: el judicial, el constitucional, el legal, etcètera.
Però he afegit que, fins i tot quan es fa tot això, el monstre no desapareix. Vostès saben que el dramaturg alemany Bertold Brecht va dir, després de la Segona Guerra Mundial, diu: «El ventre encara és fecund, d’on ha
sortit la bèstia immunda», va dir amb referència als
camps de concentració. El que va voler dir és que el
ventre que havia portat el nazisme i l’odi ètnic i racial encara era fecund, era ric i encara podia infantar;
ho hem vist, que ha va infantat, en diversos indrets del
món.
Per tant, si la llei, l’estratègia jurídica, és fonamental
–calen textos de llei i mecanismes de posada en marxa
i mecanismes de vigilància per posar-ho en marxa–,
ara cal afegir-hi que el que jo anomeno «l’estratègia
intel·lectual i ètica». Vol dir que si bé la llei permet redreçar els actes, castigar, reconèixer, compensar, la llei
no aborda les emocions, la llei no aborda les visions
interiors, la llei no aborda les ulleres que la gent porta, que han bastit al llarg del temps l’educació, la família, la religió, tota mena de mecanismes perdurables
que fan que la gent que no es consideren racistes siguin
SESSIÓ NÚM. 8
clarament portadores del gen, hi ha un gen cultural
bastit respecte a això i que en determinats moments es
veu traduït o expressat.
Per tant, cal afegir a l’estratègia jurídica tot un treball
en el terreny de l’educació. L’educació és cabdal; però
no l’educació..., només l’educació com a transmissora
del saber. Això vol dir que les societats més educades
no són societats lliures del perill del racisme. L’Alemanya nazi era un país educat; era el país dels grans filòsofs científics, dels grans músics, de la cultura més
refinada: Dachau, Buchenwald. Els Balcans: no hi
havia manca d’educació, i els bosnians i els serbis vivien junts; un discurs polític etnocèntric, i el veí es va
convertir en l’enemic. A Rwanda o Burundi, no és pas
manca d’educació, són les mateixes ètnies, les mateixes cultures, les mateixes llengües, les mateixes religions: un genocidi, perquè hi ha construccions identitàries, i aquí tornem als problemes de les construccions
identitàries. I quan llegim... Això ho he posat a tots els
informes.
Pel que fa a l’educació, doncs, no es tracta només de
promoure l’educació com un mantra per esgrimir-la
com una arma contra la barbàrie o la discriminació;
això no és veritat. És el contingut de l’educació: quins
són els valors que transmet l’educació; quin contingut
té; com s’han fet les cultures de la historia d’un país,
d’una regió; com la història d’un país, la història oficial, que s’ensenya a les escoles, ha afavorit determinats grups ètnics, determinades comunitats respecte a
les altres, com ha fet prevaler determinats corrents religiosos o espirituals; com ha definit les diferents comunitats interiors, quina imatge ha donat en la construcció històrica, i com tot això ha anat penetrant
profundament al llarg dels anys en l’ensenyament de la
història, de la literatura.
Per tant, les construccions nacionals identitàries, que
totes són, una mica, construccions multiètniques i multiculturals, se centren totes en elles mateixes; totes les
històries del món, de tots els països, s’han construït
contra algú. La identitat nacional, la construeix contra
algú de dins o de fora un grup que, en un moment històric determinat, té el poder, el monopoli del saber o de
la transmissió del saber. Per tant, cal una vigilància
extrema en les construccions identitàries i una revisió
de les construccions identitàries i, sobretot, de les
cultures històriques i de les lliçons de la història.
I en l’educació també, la dimensió ètica, la dels valors;
la dels valors és central. Si diem, en l’època de la globalització: «Educarem, en el context de la globalització, l’educació combatrà...» Quins valors promou la
globalització? El valor de la competició, els valors del
consum, de l’individualisme, del materialisme, que tenen els seus valors, però quan aquests valors esdevenen dominants en les societats són valors de competició i d’antagonisme, valors de tancament individual,
identitari, i per tant són valors de violència en darrera instància. Per tant, no es pot dir que podem educar.
El contingut de l’educació a nivell ètic és un punt absolutament central que cal vigilar, i també tot el sistema de valors que un país promou i practica.
Finalment, pel que fa a aquesta estratègia intel·lectual... M’entretindré una mica més en les prioritats, per-
26
què per mi és un aspecte important. Ho he subratllat
en un primer informe, on deia: «Cap societat no n’està del tot exempta», o: «El combat contra el racisme no
és un combat final.» És a dir, hi ha el que jo en dic
la «tensió ètnica», la tensió cultural, que és una constant de totes les societats del món. Quan dues comunitats, dos grups diferents, se’ls posa junts per motius
històrics diferents, la tensió existeix; la qüestió és
com conduir aquesta tensió. Però poques societats han
afrontat aquesta tensió reconeixent-ne l’existència
i desenvolupant una visió multicultural. Molt poques
societats tenen un programa de multiculturalisme elaborat, visionari i que necessita una vigilància permanent, perquè tot el que es decideix avui pot canviar
demà. Les transformacions socials, culturals, demogràfiques, tot això fa que tot el que ha estat decidit per llei
o ensenyat per l’escola, tot això, cal vigilar-ho. Per
tant, hi insisteixo perquè crec que cal afegir a l’estratègia jurídica tant l’estratègia intel·lectual com l’ètica.
I finalment, un altre aspecte –intento agrupar una mica
les preguntes–, realment, insisteixo en aquest aspecte
perquè és cabdal, també: cal utilitzar també de manera dialèctica tant l’educació com la informació o internet. És a dir, l’educació pot servir per fer front a les
discriminacions –perquè vehiculen imatges de l’altre,
la imatge d’un mateix–, i a la vegada pot ser utilitzada com un arma en contra. Hi ha doncs aquesta funció
Janus, dual.
Internet és el mateix cas. Tots els mitjans moderns de
comunicació poden coexistir i ser utilitzats –s’han fet
conferències sobre això; en vam parlar la setmana passada a Nova York i estem preparem activitats sobre
això– per vehicular, amb aquesta capacitat enorme de
difusió, els programes de polítiques, de pràctiques racistes i discriminatòries; és un perill. Però internet també es pot utilitzar en el sentit contrari. Per això el gran
debat internacional que hi ha actualment sobre internet
és com saber..., com respectar la llibertat d’expressió.
Els Estats Units diuen: «No hem de legislar en aquest
àmbit. Llibertat d’expressió, d’informació.» Alguns
europeus s’han reunit en el marc de l’OEC i han dit que
no. Com es pot conciliar la llibertat d’expressió amb
el respecte de certs valors fonamentals contra la discriminació, el racisme...? Aquest equilibri, cal que cada
legislació nacional, regional, l’afronti i adopti textos
que siguin molt precisos. No podem deixar-ho a la llibertat de qui governa ni imposar tampoc restriccions
massa grans a aquesta expressió; però hi ha llibertat
i hi ha valors importants. Per tant, el tema d’internet és
un tema important en què cal tenir aquesta actitud vigilant.
Per acabar, última resposta, senyora presidenta, és el
tema relacionat amb el... I insisteixo realment en aquest
aspecte perquè és molt important. Per mi, l’eix central
de la meva anàlisi, de totes les visites de països, és que
totes les societats –tant Espanya com el meu país, el
Senegal– han de fer front al tema del multiculturalisme.
És a dir, totes les societats, per diferents manifestacions
històriques... El comerç, la guerra –la guerra que crea
les condicions del multiculturalisme–, el colonialisme
–que és un doble vas comunicant: dominem algú, però
ens l’enduem a casa–, etcètera, tot això ha fet que totes les societats hagin esdevingut multiculturals. El
gran problema és abordar aquest multiculturalisme
frontalment, reconèixer-lo i traduir-lo en realitat econòmica, social, cultural educativa, informació, etcètera. I molt poques societats... Allà on el racisme i la discriminació són més importants és en societats que han
concebut la seva identitat sobre una base etnocèntrica
o basada en la religió –cristiana, o el que sigui, o musulmana–, però que han construït això sobre el marbre,
per a l’eternitat, des de fa molt de temps, i que es desperten un matí i veuen que hi ha gent de diferents colors, hi ha religions, cuines, coses que no senten i que
veuen, la realitat multicultural es transforma, i ells no
la reconeixen i la rebutgen. És el grau de rebuig o d’acceptació del multiculturalisme el que, per mi, s’ha convertit en el criteri democràtic fonamental, i com afrontar-lo.
Malauradament –i acabo amb això–, molt poques societats han comprès que el multiculturalisme és una
realitat inevitable, però que aquesta realitat s’ha de
traduir en una nova construcció identitària plural, també multicultural, i fer la feina necessària a llarg termini
–no és una feina immediata–, utilitzant tant l’estratègia
jurídica, com la intel·lectual o l’ètica.
Insisteixo en això perquè per mi, en conclusió, en tots
els informes jo vinculo el combat contra el racisme i la
discriminació a la construcció de veritables societats
multiculturals a llarg termini. Segons com es combati
la discriminació, tancant les comunitats en els seus
guetos de discriminats, i es creï una situació que pot
abocar a la situació de Bòsnia, o bé es fa una política
que reconegui les especificitats, les protegeixi, promogui aquestes especificitats, per tant de la diversitat ètnica, cultural, artística i religiosa d’un país, tot vinculant aquestes diversitats entre elles... Per tant, aquest
concepte d’unitat i diversitat és un concepte absolutament central, que potser és el motor del multiculturalisme, i hi ha molt poques societats, països que tinguin aquesta visió d’una manera molt clara. Molts
països fan bricolatge, de vegades positiu i ben trobat:
hi ha un acte racista a El Ejido, sí, de seguida buscarem solucions; n’hi ha hagut un a Amsterdam, sí, buscarem solucions; a Itàlia, a Burundi, sí, farem... Però
a partir d’aquí desenvolupar una visió, hi ha molt poques societats que ho hagin fet.
Per tant, la crida que faig aquí, com en tots els meus
informes, és que combatre la discriminació no significa només combatre la discriminació per se. Cal inscriure-ho en una dinàmica a llarg termini, l’objectiu de
la qual és la traducció del multiculturalisme, la realitat del multiculturalisme, en una realitat dinàmica i
interactiva. Aquests són, doncs, alguns elements que he
volgut donar, agrupar una mica, per respondre les seves preguntes. Això és tot. M’hi he entretingut una mica, però com que m’han tocat...
La presidenta
Moltes gràcies. En tot cas, no sé si algun grup vol fer
alguna altra pregunta...
Doncs bé, en tot cas, agrair al senyor Doudou Diène,
agrair-li la presència avui en aquesta Comissió, sobretot les seves aportacions, les seves reflexions; agrair
també a totes les persones que l’acompanyen la seva
SESSIÓ NÚM. 8
27
presència, i en particular al Centre UNESCO haver-nos
ofert aquesta possibilitat de compareixença. En tot cas,
desitjar que aquest seminari sigui un èxit, que els objectius, els quatre objectius que es marquen, siguin complerts, i ja ens fareu arribar, suposo, les aportacions i les
reflexions que feu en aquest seminari. Moltes gràcies,
SESSIÓ NÚM. 8
doncs, per la seva presència aquí i per les seves aportacions.
S’aixeca la sessió.
La sessió s’aixeca a tres quarts de sis de la tarda i deu
minuts.

DSPC-C 108/07 - Parlament de Catalunya

Transcription

Documents pareils

Inauguration de l`aménagement de la source de la Massane Quan

Jupe de lit coin ouvert ? Housse de couette avec cordonet ?

ELS DIABLES DEL HOLD`EM FORMULAIRE D`ADHÉSION 2016

L`APLEC reprend les cours de catalan dans les écoles grâce au

Dal 1 luglio il Comune di Firenze ha istituito l

Albergo Sonia Via Dino Del Garbo 2 50139 FIRENZE Tel. 055

La performance de vos Ressources Humaines

annunci 327 - Rivista di Studi Italiani

AMéLIORER LES CONDITIONS DE TRAVAIL DES INTERVENANTS

Mercredi 21 septembre 2016, à Dijon, au palais des Congrès