La condició humana El somni d`una ombra La condition humaine Le

Transcription

16:43
Página 1
La condició humana
El somni d’una ombra
La condition humaine
Le rêve d’une ombre
5/7/04
La condició humana
Coberta completa rústica
16:43
Página 2
La condición humana
El sueño de una sombra
The human condition
The dream of a shadow
5/7/04
La condición humana
El sueño de una sombra
Coberta completa rústica
The human condition
The dream of a shadow
Catàleg Fòrum 1rs textos CAT/FR
5/7/04
16:47
Página 12
“Skias
onar
anthropos”
12
LA CONDICIÓ HUMANA
LA CONDITION HUMAINE
Èssers d’un dia!
Què és cadascún?
Què no és?
L’HOME ÉS EL SOMNI D’UNA OMBRA
Êtres d’un jour!
Que sommes nous?
Que ne sommes-nous pas?
L’HOMME EST LE RÊVE D’UNE OMBRE
Píndar
Pindare
Eugenio Trias, Marta Llorente,
Pedro Azara
La condició humana
Eugenio Trías, Marta Llorente, Pedro Azara
I. EL SOMNI D’UNA OMBRA
I. LE RÊVE D’UNE OMBRE
Com de costum, Zeus havia tornat a tenir un fill il·legítim. Però
aquest cop, Hera, la deessa mare, no deixaria la falta impune.
Tement la venjança de la seva muller, el pare dels déus grecs es va
afanyar a treure el nen del palau de l’Olimp per lliurar-lo, d’amagat, als ancians Titans, que vivien en el racó més profund d’unes
coves, lluny del cel, perquè tinguessin cura del nounat. Zeus no
comptava amb la fúria i la sagacitat d’Hera. Així que va haver lliurat el nen als seus guardians, Hera va baixar dels núvols i, sol·lícita i amable, va demanar als Titans que l’entretinguessin amb unes
joguines senzilles: una baldufa i uns miralls. L’entremaliat fill de
Zeus va quedar fascinat –literalment «fascinat»: immobilitzat com
si un llamp o fascio l’hagués clavat a terra– pel girar vertiginós de
la baldufa i els reflexos lluents dels cristalls: pel seu reflex multiplicat, per la imatge del seu rostre que fins aleshores desconeixia.
Hera, que tot ho sabia, va tornar i va exigir als Titans que aprofitessin la distracció del nen per matar-lo. Tan absort estava en la
contemplació parsimoniosa de la seva imatge que no es va adonar
que els seus guardians s’acostaven sigil·losament empunyant una
arma afilada. Zeus a penes va tenir temps de baixar rabent per rescatar el cor encara bategant del nen desmembrat. Encegat de
dolor, va llançar el seu llamp sobre els Titans. De les seves cendres, barrejades amb les restes sanguinolentes del nen Dionís, de
la unió de l’immortal (els Titans) i de la carn mortal, va néixer la
raça dels éssers humans.
L’home, explica la història sagrada de l’antiga Grècia, va veure la
llum com a ésser humà, diferent i equidistant dels déus i dels animals (però unint el que és diví i el que és mortal, el celest i el
Comme à son habitude, Zeus avait encore eu un fils illégitime.
Mais cette fois, Héra, la déesse mère, n’allait pas laisser la faute
impunie. Craignant la vengeance de son épouse, le père des dieux
grecs s’empressa d’emmener l’enfant hors du palais de l’Olympe.
Il le remit en cachette aux vieux Titans qui vivaient au fin fond de
grottes, loin des cieux, pour qu’ils s’occupent du nouveau-né. Zeus
ne comptait pas sur la fureur et la perspicacité d’Héra. À peine eutil confié l’enfant à ses gardiens qu’Héra descendit des nuages et
se montra pleine d’attention et d’amabilité à l’endroit des Titans.
Elle leur demanda d’amuser l’enfant avec de simples jouets: une
toupie et des miroirs. L’enfant de Zeus, jusqu’alors si remuant, fut
fasciné –littéralement «fasciné»: immobilisé comme si un éclair ou
«faisceau» l’avait cloué au sol– par le tourbillon vertigineux de la
toupie et par le chatoiement scintillant des glaces; par son propre
reflet multiplié à l’infini; par l’image de son visage qu’il ne
connaissait pas encore. Héra, qui savait tout, revint et menaça les
Titans en leur intimant de profiter de la distraction de l’enfant pour
le tuer. Il était si absorbé par la contemplation morose de son
image qu’il ne vit pas ses gardiens s’approcher discrètement en
brandissant une lame effilée. Zeus eut à peine le temps de descendre comme une flèche pour recueillir le cœur encore palpitant
de l’enfant taillé en pièces. Fou de douleur, il foudroya les Titans.
De leurs cendres mêlées aux restes sanguinolents de l’enfant
Dionysos, de l’union de l’immortel (les Titans) et de la chair mortelle, naquit la race des êtres humains.
L’homme, selon l’histoire sacrée de la Grèce antique, vit le jour en
tant qu’être humain –distinct et situé à mi-chemin entre les dieux
13
Catàleg Fòrum Apartat 2.1 CAT/F
5/7/04
16:59
Página 58
Chamunda
>
Madhya Pradesh, Índia
Pedra sorrenca
Segle X
77 x 55 x 30 cm
Col·lecció particular,
Regne Unit
Madhya Pradesh, Inde
Pierre sablonneuse
Xe siècle
77 x 55 x 30 cm
Collection particulière,
Royaume Uni
Escultura
antropomorfa
Sculpture
anthropomorphe
«Baby Face»
58
Mèxic
Olmeca
Període Preclàssic Mitjà,
1000-800 aC
Argila
Emmotllat, polit, amb engobe
31 x 23 x 32 cm
Fundación Cultural Televisa,
A.C., Mèxic
Núm. d’Inv. 169
2
Méxique
Olmèque
Période préclassique moyen,
1000-800 av. J.-C.
Argile
Moulé, poli, avec engobage
31 x 23 x 32 cm
Fundación Cultural Televisa,
A.C., Méxique
Num. d’Inv. 169
Huehuetéotl,
el Déu Vell
Huehuetéotl,
le Dieu Vieillard
ALLÒ SOBRENATURAL
LE SURNATUREL
Ídols i icones:
la imatge de l’invisible
Veracruz, Costa del Golf,
Mèxic
Període clàssic, 550-950
Terracota, pigments
30 x 19 x 22,5 cm
Col·lecció particular, Barcelona
Veracruz, Côte du Golfe,
Mexique
Période classique, 550-950
Terre cuite, pigments
30 x 19 x 22,5 cm
Barcelona
Idoles et icônes:
l’image de l’invisible
59
5/7/04
16:56
Página 52
2
Allò sobrenatural
Le surnaturel
>
Ídols i icones:
Idoles et icônes:
Guardians de tombes
Gardiens de tombes
Magia Naturalis
Magia Naturalis
>
>
>
2
Ídols i icones:
Idoles et icônes:
Poders terrenals
Pouvoirs terrestres
machines? Jusqu’à quel point la technologie a
changé sa perception du monde? Ces questions
illustrent clairement la préoccupation de l’homme
humaniste face à la déshumanisation flagrante de
notre société. La crainte et les doutes constants
que l’être humain a toujours ressentis pour son
avenir incertain, son oubli inéluctable du passé,
produisent en lui un manque de sécurité. Il se
déplace ainsi comme un naufragé à la dérive cherchant un point de référence où se raccrocher, en
même temps qu’il devient obsédé par l’envie de
saisir et «vivre le présent». L’être humain, déplacé
de son temps et de son espace, réaffirme sa réalité
au travers du monde fictif des photos et des
médias. Il utilise le monde de la représentation
pour retenir le rythme fou de son présent éphémère et pouvoir le reconnaître. Cette désorientation
dont nous souffrons tous dans notre espace d’aujourd’hui nous contraint à réexaminer nos paramètres existentiels et à redéfinir les domaines de
la réalité.
La vision
Le regard qui non seulement voit mais entend,
sent, touche et goûte. Ce regard qui se dégage,
translucide, de la prison de ses os et transgresse
les limites. Celui qui n’a besoin ni d’orbite, ni de
lumières, ni d’ombres. Celui qui respire le silence
de son ascension. Celui qui contemple le TOUT du
rien. Celui qui écoute parce qu’il ne parle pas.
Celui qui cherche parce qu’il n’existe pas. Celui
qui trouve parce qu’il n’est pas.
5/7/04
17:01
Página 84
elle comprend justement ce langage des rêves,
des métaphores et des symboles. Dans cette grande révolution des nouvelles technologies que vit
aujourd’hui l’humanité, il existe trop d’information
parce qu’elle synthétise des milliers de voix de différentes disciplines et qu’il devient difficile de
s’orienter. Le grand chercheur George Steiner dit:
«Nous vivons dans le monde de la communication
et non point dans le monde de l’entendement»
cependant que la poésie, elle, à l’aide de quelques
mots, peut embrasser le tout dans ses plus profondes racines car elle utilise le symbole et la
métaphore; notre voix étant la plus pure, elle est
révélatrice et elle s’érige en voie de connaissance
de l’occulte, de l’invisible et de recherche existentielle. En fait, le but de la poésie est d’unir l’intelligence au cœur et de créer une harmonie dont le
monde d’aujourd’hui est dépourvu. D’où le rôle
vital de la poésie de nos jours.
Estela funerària
Stèle funeraire
>
Regió de Belu, Timor
Ca. segle XIX
Pedra, petxina
Escultura ovalada, amb
representació figurativa
en relleu. Ulls de petxines
incrustades
84 x 77 x 13 cm
Région du Belu, Timor
Appr. XIXe siècle
Pierre, coquille
Sculpture ovale, avec représentation figurative en relief.
Yeux en coquilles incrusteés
84 x 77 x 13 cm
Barcelone
La vie est une lumière qui s’éteint peu à peu, à
l’instar de la photo. Sur le négatif, l’image apparaît
dans l’obscurité la plus complète, tout comme
nous qui passons des ténèbres à la lumière lors de
notre naissance. La mort est l’unique certitude
inéluctable de la condition humaine. La disparition
de l’image sur le film ne fait que nous rappeler
notre propre désintégration. Avec la poésie, l’être
humain peut aussi voyager de l’obscurité à la
lumière car l’esprit poétique illumine subtilement
notre sombre démarche.
Le poète Antonio Gamoneda a dit une fois: «C’est
dans l’invisibilité que s’engendre la vision». Il faut
distinguer entre vision et regard. La vision ne
dépend pas seulement du visuel mais englobe
tous les sens et apparaît lorsque l’être humain est
capable de dépasser le réel. Le visionnaire n’est
pas seulement la personne qui prend pour réelles
ou possibles les choses impossibles qu’il s’imagine. Ce n’est pas non plus un rêveur ou un fou,
comme le définissent certains dictionnaires.
Le poète R. M. Rilke écrivit en une occasion:
«Comment supporter, comment sauver le visible si
ce n’est en faisant de lui le langage de l’absence
et de l’invisible?». La création, déjà plastique ou
littéraire, est une forme de lévitation, c’est s’absenter de la réalité qui entoure le créateur, ne
serait-ce que quelques instants. Pour moi, la photographie est regard et la poésie est vision. En
effet, si la photographie se limite à documenter la
réalité et nous réaffirme davantage en son sein, la
poésie de son côté nous aide à la dépasser et
même à la créer. La poésie est lumière et transparence; elle pénètre les limites de la conscience car
84
2
ALLÒ SOBRENATURAL
LE SURNATUREL
Guardians de tombes
Gardiens de tombes
85
Palafrener i cavall
Palefrenier et cheval
94
Dinastia Tang, Xina
618-906
Terracota amb engobe blanc
i pigments
Cavall: 43 x 44 x 14 cm
Home: 43 x 15 x 13 cm
2
5/7/04
Dinastia Tang, Xina
618-906
Terre cuite avec engobage
blanc et pigments
Cheval: 43 x 44 x 14 cm
Home: 43 x 15 x 13 cm
Barcelone
ALLÒ SOBRENATURAL
LE SURNATUREL
17:04
Página 94
Dama de la cort
Dame de la cour
Dinastia Han de l’oest, Xina
206 aC – 8 dC
Ceràmica policromada
68 x 27 x 13,5 cm
Dynastie Han de l’ouest, Chine
206 av. J.-C. – 8 apr. J.-C.
Céramique polychromeé
68 x 27 x 13,5 cm
Barcelone
Guardians de tombes
Gardiens de tombes
Cap femení
Tête de femme
Trowulan, Java, Indonèsia
Regne de Majapahit
Ca. segle XIV
Terracota
10,5 x 9 x 7 cm
Col·lecció Robert Clark,
Barcelona
Trowulan, Java, Indonésie
Royaume de Majapahit
Appr. XIVe siècle
Terre cuite
10,5 x 9 x 7 cm
Collection Robert Clark,
Barcelone
Cap d’home
Tête d’homme
Trowulan, Java, Indonèsia
Regne de Majapahit
Ca. segle XIV
Terracota
7,2 x 7 x 6,5 cm
Col·lecció Robert Clark,
Barcelona
Trowulan, Java, Indonésie
Royaume de Majapahit
Appr. XIVe siècle
Terre cuite
7,2 x 7 x 6,5 cm
Collection Robert Clark,
Barcelone
95
Hiroshi Sugimoto
Diana Princess
of Wales
1999
Estampa amb gelatina de plata
101,6 x 76,2 cm
Cortesia de la Sonnabend
Gallery i Michael HueWilliams, Nova York
Núm. d’Inv. SUG-861
5/7/04
Hiroshi Sugimoto
Yasser Arafat
1999
Impression du gèlatine d’argent
101,6 x 76,2 cm
Cédé par la Sonnabend Gallery
et Michael Hue-Williams,
New York
Num. d’Inv. SUG-861
120
2
17:07
Página 120
1999
101,6 x 76,2 cm
Gallery i Michael HueWilliams, Nova York
Hiroshi Sugimoto
Fidel Castro
>
1999
101,6 x 76,2 cm
Cédé par la Sonnabend
Gallery, New York
1999
101,6 x 76,2 cm
Cédé par la Sonnabend Gallery
et Michael Hue-Williams,
New York
ALLÒ SOBRENATURAL
LE SURNATUREL
1999
101,6 x 76,2 cm
Gallery, Nova York
Poders terrenals
Pouvoirs terrestres
121
Kalathos de la dansa
Kalathos de la danse
168
Tossal de Sant Miquel, Llíria,
Camp del Túria, València
Cultura ibèrica
Finals del segle III aC –
inicis del segle II aC
Ceràmica
Alçada: 14,1 cm
Diàmetre màxim: 18,6 cm
Museu de Prehistòria
de València
Núm. d’Inv. 2357
3
5/7/04
17:14
Página 168
Tossal de Sant Miquel, Llíria,
Camp del Túria, Valence
Culture ibérique
Fin du IIIe siècle av. J.-C. –
début du IIe siècle av. J.-C.
Céramique
Hauteur: 14,1 cm
Diamètre maximum: 18,6 cm
Museu de Prehistòria
de València
Num. d’Inv. 2357
Disc amb escena
de banquet
Disque avec scène
de banquet
L’HOME, CENTRE DEL MÓN
L’HOMME, LE CENTRE DU MONDE
Festa: mort i resurrecció
Nishapur, Iran oriental
Final del segle X
Ceràmica vidrada
Diàmetre: 40 cm
Donació de Lorraine
Colantonio Pritzker, Chicago,
The Israel Museum, Jerusalem
Núm. d’Inv. IMJ 1814.7.56
Stephen Dean
Pols
Pouls
2001
Vídeoinstal·lació (7’20”)
Cortesia de Henry Urbach
Gallery, Nova York
2001
Installation vidéo (7’20”)
Cédée par Henry Urbach
Gallery, New York
Nishapur, Iran oriental
Fin du Xe siècle
Céramique glacé
Diamètre: 40 cm
Donation de Lorraine
Colantonio Pritzker, Chicago,
The Israel Museum, Jerusalem
Num. d’Inv. IMJ 1814.7.56
Fête: mort et résurrection
169
Antoni Tàpies
Graffiti vermell
Graffiti rouge
5/7/04
17:19
Página 184
Antonio Saura
Ecce Homo
>
1985
Pintura, llapis, vernís i collage
sobre tela
130 x 130 cm
1985
Peinture, crayon, vernis
et collage sur toile
130 x 130 cm
Barcelona
184
1960
Oli sobre tela
237 x 190 cm
Museo Nacional Centro
de Arte Reina Sofía, Madrid
Núm. d’Inv. DE00546
1960
Huile sur toile
237 x 190 cm
Museo Nacional Centro
de Arte Reina Sofía, Madrid
Num. d’Inv. DE00546
3
El cor de la tenebra
Le cœur des ténèbres
185
Chieh-Jen Chen
Autodestrucció
Autodestruction
5/7/04
17:21
Página 188
1996
Fotografia sobre alumini
104 x 130 cm
Galerie Alain le Gaillard, París
Núm. d’Inv. CJC 003
EN (AUTO)CONSTRUCCIÓ
1996
Photographie sur aluminium
104 x 130 cm
Galerie Alain le Gaillard, Paris
Num. d’Inv. CJC 003
Milagros Pérez Oliva
Periodista
El primer cop que algú agafà amb les mans un
objecte i li posà un nom, començà a donar contingut al concepte d’humanitat. El primer cop que
algú dirigí la seva veu a algú altre i n’obtingué
una resposta, la humanitat començà a comunicarse. I quan la humanitat fou capaç no tan sols de
retenir la paraula en una pedra o en un papir, sinó
també de repetir-la i traslladar-la a través del
temps i de l’espai, nasqué la societat de la comunicació.
Ara la paraula ja no necessita temps per traslladar-se: pot ser pronunciada aquí mateix i sentir-se
als antípodes. És capaç de viatjar més enllà dels
confins de la terra des de qualsevol lloc, fins i tot
des del desert més remot, amb l’ajut d’un artefacte de la mida d’un maletí. I des d’allà fins a qualsevol altre indret del planeta. Però no tan sols viatja la paraula. També viatja, en temps real, la imatge de qui la pronuncia i la resposta de qui l’escolta, de tal manera que l’espai més remot, pel que fa
a la comunicació, esdevé contigu. La distància
desapareix. La societat de la comunicació s’ha
convertit en societat mediàtica.
D’aquesta manera la humanitat ha arribat a definir-se per un dels seus atributs, la comunicació, tot
i que no és clar que sàpiga comunicar-se. Ha aconseguit crear una tecnologia, inimaginable fa només
un segle, que permet transmetre arreu del món, en
temps real, qualsevol esdeveniment que es produeixi en qualsevol lloc del planeta. I emmagatzemar-lo i reproduir-lo tantes vegades com es vulgui.
El món és avui una xarxa d’interconnexions, amb
múltiples emissors i un nombre infinit de receptors
que viuen immersos en un intercanvi sense límits.
Fins i tot la idea de centre desapareix.
Aquesta connectivitat permanent no és tan sols
una possibilitat tècnica a l’abast. Està modificant
la manera de percebre el món, de relacionar-se,
d’estar. Fins i tot les coordenades geogràfiques.
Tot és centre i perifèria, en la societat mediàtica.
El satèl·lit pot connectar l’illa més remota del
Pacífic amb la Cinquena Avinguda, també remota
per a l’illa. Pot conduir-nos a l’ull de l’huracà o a la
plaça de Tiananmen, on un home desarmat es
creu capaç d’aturar un tanc perquè hi ha una
càmera de televisió al darrere i sap que aquella
188
3
imatge esdevindrà un símbol: el símbol de la lluita
d’un individu contra un sistema. No hi ha gaire
gent que sàpiga com acabà l’escena. El que compta és que la tecnologia mediàtica fou capaç de
retenir, en el flux de la vida, aquell instant precís, i
el projectà cap al temps i l’espai com un paradigma de la naturalesa dels conflictes que vivim.
Són imatges d’elevat contingut simbòlic, capaces
de condensar, a partir d’un episodi fugaç, l’extraordinària complexitat del món que ens envolta.
Imatges que perduren i es reinterpreten constantment, com la d’aquella escena de la pistola que es
dispara a la templa d’un vietnamita: la trajectòria
de la bala és capturada per sempre més per una
càmera fotogràfica. Poc s’imaginava qui va disparar aquella pistola, després de preparar l’escena,
que esdevindria un al·legat perdurable contra la
guerra, una involuntària obra d’art, en la mesura
que l’art és capaç de comunicar, en un sol traç,
una imatge, una figura, la complexitat de la naturalesa humana.
Les icones del nostre temps són així: sorgeixen de
sobte en un petit cercle il·luminat pels focus, s’expandeixen a través de les ones i ressorgeixen una
vegada i una altra, aquí i allà, amb tota la seva
càrrega simbòlica. Però la societat mediàtica no
tan sols transmeté la caiguda del mur de Berlín:
contribuí poderosament a enderrocar-lo. I en això
rau, justament, la seva grandesa: no tan sols posseeix la capacitat de comunicar instantàniament i
sense límits geogràfics, sinó que està en permanent interacció amb la realitat que mostra. És per
això que, en la societat mediàtica, es pot tenir el
control del que s’emet, però no se’n pot controlar
l’efecte. Almenys no del tot. El missatge, un cop
llançat a les ones, vola lliure. Com també és lliure,
en darrera instància, la interpretació que se’n fa.
Els mitjans de comunicació, en aquesta societat
econòmicament i mediàticament globalitzada,
transmeten informació, però també art, cultura,
entreteniment. I coneixements. De fet, ja són els
principals transmissors de nous coneixements a la
població ara que l’acceleració de la ciència i de la
tecnologia enderroquen veritats biològiques que
semblaven immutables. Encara no hem tingut
temps d’assimilar la caiguda d’un dogma i ja n’hi
ha un altre que comença a esfondrar-se. Quan vaig
començar en l’ofici de periodista, a principis dels
anys vuitanta, no m’hauria passat mai pel cap que
un bon dia escriuria un article amb aquest titular:
«Una àvia dóna a llum la seva néta». I, tanmateix,
va passar no pas gaires anys més tard, just poc
abans que l’ovella Dolly ens situés davant la
inquietant evidència que la clonació havia abandonat el territori de la ficció i començava a colonitzar
la realitat. Tot l’art, tota la ciència, tota la cultura
és al nostre abast a través dels mitjans en aquesta
societat dita de la comunicació en la qual, tanma-
teix, una persona pot morir en la solitud més absoluta enmig de la multitud. El potencial és infinit, la
realitat limitada, i d’aquesta contradicció neix
bona part de l’angoixa i el deseiximent que el consumisme no aconsegueix apaivagar. Perquè al
final, com al principi, les preguntes són les mateixes: D’on venim? On anem? Quin significat té la
meva vida?
Tenim molta informació al nostre abast. Les nostres neurones estan més entrenades, potser han
guanyat plasticitat, però tenim la mateixa capacitat de comprendre i, sobretot, la mateixa capacitat
de sentir. El sentiment i la raó formen el magma
amb el qual es construeix la identitat. Per a la persona que neix i creix en aquest nou món mediàtic,
la identitat ja no li ve donada només pel territori i
la cultura que el bressola. En la societat moderna
occidental, la tradició, tal com ha observat
Anthony Giddens, perd rellevància. Ja no és el
referent que modula la fixació dels valors socials.
Al contrari. Una de les característiques de la
modernitat és que el ciutadà pot triar. Pot construir la seva identitat. És el jo que es construeix ell
mateix. El jo canviant. El jo obert a la mutabilitat.
La idea mateixa de canvi s’ha convertit en un
valor positiu i la permanència pot ser avui sinònim
de retrocés. Hi ha múltiples condicionants, però el
determinisme és un concepte en retirada. Cadascú
pot optar a la vida per múltiples itineraris i integrar-se, segons el seu interès personal canviant,
en cercles successius d’identitats que no tenen
com a referència un territori, sinó un espai virtual
en el sistema mediàtic.
La societat de la comunicació també introdueix
canvis en la percepció mateixa de la realitat. Tot
flueix, tot és provisional. La cultura mediàtica propicia una mirada fragmentada, seqüencial, propensa a la compulsivitat. Abans que la televisió regnés a les nostres llars, l’interès personal se centrava en l’entorn més immediat. Ara vivim els esdeveniments remots com si fossin propers i tot ens
concerneix. Ara sí que som, pel que fa a la comunicació, ciutadans del món. Els llibres, el cinema,
la televisió ens permeten a més viure experiències
intenses per delegació. És probable que un ciutadà del segle XIX al llarg de la seva vida veiés
morir moltes persones. Entre altres coses perquè
la mort era molt freqüent i la gent es moria a casa
seva. Avui la mort s’amaga en llocs ocults a la
mirada, de tal manera que és possible arribar als
seixanta anys sense haver vist morir mai ningú,
sense tenir una experiència veritablement propera
sobre què és la mort. En canvi, quantes morts, violentes o no, ha vist un nen de deu anys a la pantalla? Com interioritza la mort aquest nen? Com la
viurà quan s’acosti a la seva pròpia mort?
Tot això no és ni bo ni dolent en si mateix. La
societat mediàtica, com les que la precediren, no
189
Daniel Joseph Martínez
196
Autoretrat no. 7.
George i Daniel. En un
món malalt era la tria
més sana o Com filosofar amb un martell
Autoportrait no. 7.
George et Daniel.
Dans un monde
malade, c’était le
choix le plus sain ou
Comment philosopher
avec un marteau
3
5/7/04
De la sèrie:
More Human than Human
1999-2000
Duratrans, caixa de llum
137,16 x 213,36 x 30,48 cm
Cortesia de Project Gallery,
Nova York / Los Angeles
17:23
Página 196
De la série:
More Human than Human
1999-2000
Duratrans, boîte de lumière
137,16 x 213,36 x 30,48 cm
Cedée par Project Gallery,
New York / Los Angeles
Manuel Ocampo
Per això heu nascut
C’est pour ça qué
vous êtes nés
>
1993-1994
Oli sobre tela
242 x 244 cm
Museo Extremeño e
Iberoamericano de Arte
Contemporáneo, Badajoz
Núm. d’Inv. B 18
1993-1994
Huile sur toile
242 x 244 cm
Museo Extremeño e
Iberoamericano de Arte
Contemporáneo, Badajoz
Num. d’Inv. B 18
197
Catàleg Fòrum Apartat 4 CAT/FR
5/7/04
17:30
Página 202
Rebecca Horn
El tambor
i els seus bessons
Le tambour
et ses jumeaux
<
202
4
LA VIDA ARTIFICIAL
LA VIE ARTIFICIELLE
1995
Tres tambors amb baquetes,
tiges metàl·liques, caixes
motors
Alçada: 330 cm
Profunditat: 58 cm
Galerie de France, París
Núm. d’Inv. RHod60
1995
Trois tambours avec
baguettes, tiges métalliques,
boîtes moteurs
Hauteur: 330 cm
Profondeur: 58 cm
Galerie de France, Paris
Num. d’Inv. RHod60
Francis Picabia
Hache-Paille
(Talla-Palla)
1922
Aquarel·la, guaix i llapis
sobre paper
55,9 x 76,2 cm
IVAM, Institut Valencià
d’Art Modern, Generalitat
Valenciana
Núm. d’Inv. 1995.067 (3057)
1922
Aquarelle, gouache
et crayon sur papier
55,9 x 76,2 cm
Valenciana
Num. d’Inv. 1995.067 (3057)
203
Oskar Schlemmer
Stelzenläufer
(El camallarg)
(L’échassier)
204
1927
Aquarel·la, tinta xina
i manuscrit sobre paper
aquarel·la
45,1 x 60,6 cm
Bühnen Archiv Oskar
Schlemmer / The Oskar
Schlemmer Theatre Estate.
Col·lecció UJS. Cortesia de
C. Raman Schlemmer, Itàlia
5/7/04
1927
Aquarelle, encre de chine et
manuscrit sur papier aquarelle
45,1 x 60,6 cm
Bühnen Archiv Oskar
Schlemmer / The Oskar
Schlemmer Theatre Estate.
Collection UJS. Cedée par
C. Raman Schlemmer, Italie
17:30
Página 204
Man Ray
(Emmanuel Rudnitsky)
L’home
L’homme
1919
Gelatina de plata sobre paper,
còpia de 1955
25 x 17 cm
Valenciana
Núm. d’Inv. 1994.136
1919
Gélatine d’argent sur papier,
copie de 1955
25 x 17 cm
Valenciana
Num. d’Inv. 1994.136
4
LA VIDA ARTIFICIAL
LA VIE ARTIFICIELLE
205
Gregorio Prieto
Maniquí de l’ocell
Manequin à l’oiseau
5/7/04
Ca. 1926-1927
Oli sobre tela
59,7 x 79,5 cm
Fundación Gregorio Prieto,
Valdepeñas (Ciudad Real)
17:33
Página 208
Estrany
és l’home
L’homme
est
étrange
Appr. 1926-1927
Huile sur toile
59,7 x 79,5 cm
Fundación Gregorio Prieto,
Valdepeñas (Ciudad Real)
Antologia de textos sobre
la naturalesa i la condició
humanes
208
4
LA VIDA ARTIFICIAL
LA VIE ARTIFICIELLE
Anthologie de textes sur
la nature et la condition
humaines
209
Catàleg Fòrum Antologia CAT/FR
01
Tècnics rere tècnics, rudes rere rudes,
per ells mateixos els homes creixeran com el gra:
i, com les estrelles eternes del cel,
això no canviarà mai.
Relat sumeri de la creació de l’home.
(3r mil·lenni a.C.)
02
A la seva carn i a la seva sang,
la deessa mare Nintu barrejarà argila:
així alguna cosa del déu i alguna cosa de l’home
s’enllaçaran en l’argila.
Per la carn del déu
hi haurà, també en l’Home,
un esperit
que provarà que aquell és viu després de la mort.
Aquest esperit serà aquí per preservar-lo de
l’oblit.
Poema babilònic de la creació de l’home.
(2n mil·lenni a.C.)
03
Quan els déus van crear la humanitat,
fou la mort la que van reservar-li;
la vida, la van retenir per a ells entre les mans.
Poema de Gilgamesh.
Versió assíria, tauleta X, 4-5.
04
Els homes són malvats.
Poema de Gilgamesh.
Versió assíria, tauleta X, 4-5.
05
El Senyor Totpoderós diu:
«Vaig fer a cada home igual al seu semblant.
No els vaig ordenar que fessin el mal, però fou
en el seu cor on van violar el que vaig dir.
Vaig portar a la llum els quatre déus de la meva
suor, mentre que els homes són les llàgrimes
dels meus ulls»
5/7/04
17:35
Página 210
07
Nosaltres d’ahir som i no sabem res,
com una ombra els nostres dies sobre la Terra.
Job 8, 9.
(redactat cap al segle VI a.C.)
La Biblia
08
¿Qui és l’home perquè d’ell et recordis, oh Déu,
el fill d’Adam per què d’ell tinguis cura?
A penes inferior a un déu el vas fer,
coronant-lo de glòria i d’esplendor;
el vas fer senyor de les obres de les teves mans,
tot vas posar-li sota els peus:
ovelles i bous, plegats,
i fins les bèsties del camp,
i les aus del cel, i els peixos del mar,
que solquen les sendes de l’aigua.
Salm 8, 4-9.
(redactat entre els segles IX i VI a.C.)
La Biblia
09
En la culpa vaig néixer,
pecador em va concebre la meva mare.
Salm 51, 7.
La Biblia
10
Tu a la pols redueixes els homes,
dient: «Torneu, fills d’Adam!»
Perquè mil anys als teus ulls
són com l’ahir que s’ha esvaït,
com una vigília de la nit.
Tu els submergeixes en un somni,
al matí seran herba que brolla;
al mati brolla i floreix,
a la tarda es marceix i s’asseca.
Sota el teu enuig declinen els nostres dies,
com un sospir consumim els nostres anys.
Els anys de la nostra vida són uns setanta,
o vuitanta, si hi ha vigor;
però són la major part treball i vanitat,
ja que passen prest i nosaltres fugim.
Salm 90, 3-10.
La Biblia
Text egipci de sarcòfag.
06
Em vas fer com es pasta el fang,
i a la pols m’has de retornar.
¿No em vas vessar com la llet
i em vas quallar com el formatge?
11
L’home! Com l’herba són els seus dies,
com la flor del camp, així floreix;
passa per ell un buf, i ja no existeix,
ni el lloc on fou el torna a conèixer.
Job 10, 9-10.
(redactat cap al segle VI a.C.)
La Biblia
Salm 103, 15-16.
La Biblia
210
Estrany és l’home
Antologia de textos sobre la naturalesa i la condició humanes
12
Perquè la meva ànima de mals és farcida,
i la meva vida és al caire del seol;
comptat entre els que baixen a la fossa,
sóc un home acabat:
relegat entre els morts
com els cadàvers que jeuen a la tomba,
aquells que ja no recordes,
que són arrencats de la teva mà.
M’has llençat al més profund de la fossa,
a les tenebres, als abismes;
sobre mi pesa el teu furor,
amb totes les onades m’enfonses.
Has allunyat de mi els meus coneguts,
m’has fet per a ells un horror,
tancat estic i sense sortida,
els meus ulls es consumeixen de pena.
Salm 88, 4-10.
La Biblia
13
¿Què és la humanitat? El Mestre va dir:
«Estimeu l’home».
Va preguntar aleshores sobre la saviesa.
El Mestre va dir: «Conèixer l’home».
Confuci (541-479 a.C.)
Reflexions i proverbis, XII-21
14
«¿Es pot considerar humanitat la renúncia
a l’ambició, a la jactància, al rancor i a la
cobdícia?»
El Mestre va dir: «Es pot considerar àrdua,
però no sé si és humanitat».
Confuci (541-479 a.C.)
Reflexions i proverbis, XIV-2
15
¿Com pots trobar plaer i alegria
on hi ha abrasament sense fi?
Estàs voltat de la foscor més profunda,
¿per què no busques la llum?
Contempla aquí aquest ninot, tan fatu,
un cúmul de ferides amuntegades,
de malalties, i ple d’avidesa,
inestable i fugaç!
El seu cos, devorat per l’edat,
presa de les nàusees, debilitat i fràgil,
el seu cos pútrid es trenca en mil trossos,
tota vida ha d’acabar en veritat en la mort.
Buda (segle VI a.C.)
«Les tres característiques de l’existència»,
La Paraula (El Camí Múltiple)
01
Alliant la force à l’habileté,
Les hommes grandiront comme le grain:
Et, tout comme les étoiles immuables du ciel,
Cela ne changera jamais.
Mythe sumérien de la création de l’homme.
(IIIème millénaire av. J.-C.)
02
Avec sa chair et son sang,
Nintu mélangea l’argile pour que fussent
associés du dieu et de l’homme,
Réunis en l’argile
De par la chair du dieu
[il y eut], en outre, dans l’homme
Un esprit
Qui le démontrerait toujours vivant après sa
mort,
Et cet esprit fut là pour le garder de l’oubli.
Poème babylonien de la création de l’homme.
(IIème millénaire av. J.-C.).
Traduit par Jean Bottéro et Samuel Noah Kramer
03
Quand les dieux ont créé l’humanité,
C’est la mort qu’ils ont réservée à l’humanité;
La vie, ils l’ont retenue pour eux, entre leurs
mains.
Poème de Gilgamesh.
Version assyrienne, tablette X, 4-5, IIème millénaire av. J.-C.
Traduit par Raymond Jacques Tournay et Aaron Shaffer
04
Les hommes sont mauvais.
Poème de Gilgamesh.
Version assyrienne, tablette XI, 210, IIème millénaire av. J.-C.
Traduit par Raymond Jacques Tournay et Aaron Shaffer
07
Nous, nés d’hier, nous ne savons rien,
notre vie sur terre passe comme une ombre.
Job 8, 9 (rédigé vers le VIème s. av. J.-C.)
La Sainte Bible.
Traduite sous la direction de l’École biblique de Jérusalem
08
Qu’est donc le mortel, que tu en gardes mémoire,
le fils d’Adam, que tu en prennes souci?
À peine le fis-tu moindre qu’un dieu,
le couronnant de gloire et de splendeur;
tu l’établis sur l’œuvre de tes mains,
tout fut mis par toi sous ses pieds,
brebis et bœufs, tous ensemble,
les bêtes même sauvages,
oiseaux du ciel et poissons de la mer,
parcourant les sentiers des eaux.
Psaumes 8, 5-9 (rédigé entre le IXème et le VIème s. av. J.-C.)
La Sainte Bible.
09
Vois: mauvais je suis né,
pécheur ma mère m’a conçu.
ème
ème
Psaumes 51, 7 (rédigé entre le IX et le VI s. av. J.-C.)
La Sainte Bible.
10
Tu fais revenir le mortel à la poussière
en disant: «Revenez, fils d’Adam!»
Car mille ans sont à tes yeux comme un jour,
hier qui s’en va, une veille de la nuit.
Tu les emportes, un songe au matin,
ils sont pareils à l’herbe qui pousse;
le matin, elle fleurit et pousse,
le soir, elle se flétrit et sèche.
05
Le Seigneur Tout-Puissant dit:«J’ai fait chaque
homme égal à son semblable. Je ne leur ai pas
demandé de faire le mal, c’est dans leur cœur
qu’ils ont violé mon commandement. J’ai donné
le jour aux quatre dieux, nés de ma sueur, tandis
que les hommes sont les larmes de mes yeux.»
Sous ton courroux tous nos jours déclinent,
nous consommons nos années comme un soupir.
Le temps de nos années fait soixante-dix ans,
quatre-vingts, si la vigueur y est.
Mais leur grand nombre n’est que peine et
mécompte,
car elles passent vite, et nous nous envolons.
Texte égyptien de sarcophage.
(IIème millénaire av. J.-C.)
La Sainte Bible.
06
Souviens-toi: tu m’as fait comme on pétrit l’argile
et tu me renverras à la poussière.
Ne m’as-tu pas coulé comme du lait
et fait cailler comme du laitage?
Job 10, 9-10 (rédigé vers le VIème s. av. J.-C.)
La Sainte Bible.
L’homme est étrange
11
L’homme! ses jours sont comme l’herbe,
comme la fleur des champs il fleurit;
sur lui, qu’un souffle passe, il n’est plus,
jamais plus ne le connaîtra sa place.
Psaumes 103, 15-16
(rédigé entre le IXème et le VIème s. av. J.-C.)
Anthologie de textes sur le nature et la condition humaines
La Sainte Bible.
12
Car mon âme est rassasiée de maux,
et ma vie est au bord du shéol;
déjà compté comme descendu dans la fosse,
je suis un homme fini.
Exclu parmi les morts,
comme les tués qui gisent dans la tombe,
eux dont tu n’as plus souvenir
et ils sont retranchés de ta main.
Tu m’as mis au tréfonds de la fosse,
dans les ténèbres, dans les abîmes;
sur moi pèse ta colère,
et tes houles, tu les déverses.
Tu as éloigné de moi mes compagnons,
tu as fait de moi une horreur pour eux;
je suis enfermé et ne puis sortir,
mon œil est usé par le malheur.
La Sainte Bible.
13
Fan Tch’eu demanda en quoi consiste la vertu
d’humanité. «Elle consiste à aimer les hommes»,
répondit le Maître.
Fan Tch’eu demanda en quoi consiste la
connaissance. «Elle consiste à connaître les
hommes», répondit Confucius.
Confucius (541-479 av. J.-C.)
Les Entretiens de Confucius, XII-21
14
«Celui qui ne marche pas dans la rivalité, la
vantardise, la rancune et la convoitise doit-il
être considéré comme pleinement humain?»
Le Maître répondit: «Il pratique le plus difficile.
Est-ce là être pleinement humain? Je ne sais.»
Confucius (541-479 av. J.-C.)
Les Entretiens de Confucius, XIV-2
15
Comment peux-tu trouver plaisir et joie
dans l’embrasement éternel?
Dans l’obscurité la plus profonde tu es plongé,
pourquoi ne cherches-tu pas la lumière?
Regarde ce pantin, si présomptueux,
couvert de blessures,
accablé de maladies, cupide,
instable, et mortel!
Son corps, dévoré par l’âge,
en proie aux nausées, affaibli et fragile,
son corps putride tombe en poussière,
en vérité, toute vie doit s’achever dans la mort.
211

La condició humana El somni d`una ombra La condition humaine Le

Transcription

Documents pareils

DVD Max Rouquette _ Texte en ligne.indd

conversa amb joan-lluís lluís

BARCELONA

ELS DIABLES DEL HOLD`EM FORMULAIRE D`ADHÉSION 2016

assemblage du brassard lumineux

Page 1 B A R e E lo N A Moll de Barcelona Mole de Barcelona Jordi

cr{(. 53- hT - Direction Générale des Impôts et des Domaines

télécharger la fiche

Programme d`histoire (anno all`estero)

mots fléchés géants